No estàvem preparats

No em refereixo al covid-19, que tampoc. Tot i que ja tindrem temps de parlar d’això a fons, vull dir-ho ara, perquè quan surti un fàrmac o vacuna i passin els mesos ens n’oblidarem.

Ja ho vaig escriure el 2013 en un dels meus llibres, El gran cambio, quan parlava de la crisi financera del 2008. El món no estava ni està preparat per a la globalització. I no és que estigui en contra de la llibertat de circulació de capital, persones i mercaderies. El problema és un altre: l’economia són vasos comunicants. I la regulació o sistema sanitari o sistema financer o sistema migratori entre països, si no estan alineats, generen problemes. El pitjor i el millor de cadascun se’n van cap al del costat. El tema és que el pitjor d’un acaba espatllant el millor de l’altre.

Mireu, des del 2001, any en què la globalització es dispara arran de l’atemptat de les Torres Bessones, per por a una recessió mundial, hem patit una crisi industrial, una crisi financera, una crisi migratòria i, ara, una crisi sanitària. No està gens malament. La industrial perquè ens vam menjar la desregulació social i laboral de la Xina i, en part, la de l’Índia. La financera perquè ens vam menjar la desregulació de productes opacs dels Estats Units. La migratòria perquè ens vam menjar la desregulació en la distribució de renda dels països àrabs i nord-africans. La sanitària perquè ens hem menjat, i ens seguirem menjant, la desregulació sanitària alimentària de la Xina.

Les oportunitats d’enriquiment de la globalització concentrada en pocs grups empresarials són un perill, perquè aquesta concentració de poder és la que, en darrera instància, financen els partits liberals que, prescindint de l’equilibri legal entre territoris, obren fronteres que tenen una raó de ser. Protegir-nos de la desregulació aliena.

I, que consti, soc un liberal i partidari del comerç internacional. Però quan es donen les condicions. No abans.