No, l’Església no s’estima Irlanda

Periodista i escriptoraEl 26 d’agost, mentre els fidels es congregaven per assistir a una missa oficiada pel papa Francesc al Phoenix Park de Dublín, un grup nombrós de persones es reunia al Jardí del Record de la ciutat en un acte que van anomenar Stand for Truth [En Defensa de la Veritat]. A les tanques s’hi havien penjat desenes de parells de sabatetes de nadó.

L’acte l’havia organitzat Colm O’Gorman, que dirigeix l’oficina irlandesa d’Amnistia Internacional. O’Gorman va dir als molts assistents que, quan el papa Joan Pau II va visitar Irlanda el 1979, en l’última visita d’un pontífex al país, ell tenia tretze anys i era profundament religiós. “Era d’un grup litúrgic -va recordar-. L’Església era present en tots els vessants de la meva vida. En el moment en què el Papa va dir a Galway «Joves d’Irlanda, us estimo», me’l vaig creure. Gairebé em va esclatar el cor. Un any i mig després, un sacerdot catòlic em va violar”.

Ho va fer repetidament i aquell mateix sacerdot va violar moltes altres criatures. Com a centenars d’altres capellans culpables d’abusos, la jerarquia eclesiàstica catòlica li va facilitar les coses i el va protegir.

Com en tants altres casos, quan els pares es queixaven, el bisbe o l’abat de la zona es limitava a traslladar l’autor dels abusos a una altra parròquia on no el coneguessin, i potser més endavant a una altra. A alguns els enviaven a hospitals; a d’altres, a escoles. No s’expedia cap avís. I els pederastes continuaven violant criatures.

O’Gorman es va acabar adonant que no: que el Papa no s’estimava els joves d’Irlanda. “Però hem après a estimar-nos els uns als altres”, va afirmar. “I nosaltres som Irlanda, la nova Irlanda”. La nova Irlanda permet que els homosexuals es casin, que les dones avortin i que els matrimonis infeliços es divorciïn. L’Església del papa Francesc no permet cap d’aquestes coses. Durant la seva visita, la fractura existent entre la nova Irlanda i la seva Església va resultar evident.

El papa Francesc va arribar a Irlanda el 25 d’agost i el van portar a visitar el popular president del país, Michael Higgins, que va dir que havia parlat “a sa santedat del fet que l’assoliment de la igualtat de drets defineix una república i que els actes d’exclusió, entre d’altres els que es basen en el gènere i l’orientació sexual, han provocat i encara provoquen molt de patiment”.

El primer ministre irlandès, Leo Varadkar, va pronunciar en presència del Papa un discurs sobre els “crims brutals comesos per persones que formaven part de l’Església catòlica, més tard encoberts per protegir la institució a costa de víctimes innocents”. Ara, va dir Varadkar, les paraules s’han de traduir en fets.

Doncs bé, de paraules n’hi va haver moltes. Durant les seves converses públiques i privades, el papa Francesc va expressar reiteradament la seva vergonya. Va implorar el perdó de Déu i va dir que els delictes comesos per sacerdots i altres membres de l’Església havien deixat “una ferida oberta”. Ara bé, no va oferir cap idea sobre per què persones innocents havien estat víctimes de tota aquesta depravació, no va traçar plans per reformar la seva Església i no va donar l’ordre d’entregar-se a la policia als delinqüents que formen part de la institució o als seus còmplices.

Els irlandesos no van quedar satisfets. El 1979 més d’un milió de persones van assistir a la missa papal. Les feministes van expressar les seves discrepàncies radicals, però la seva veu va quedar dissolta en l’eufòria general: aproximadament el 90% de la població era catòlica practicant. Moltes persones patien, però no en públic.

Aquest cop es van posar a la venda 500.000 entrades, però s’estima que hi van assistir unes 130.000 persones. Gairebé 10.000 persones es van inscriure a l’acte de Stand for Truth.

S’han fet massa promeses buides. Sabem massa coses. Les protestes contra la privació de drets humans estan ben organitzades. El nostre bàndol guanya referèndums, entre ells un d’aquest estiu gràcies al qual a Irlanda les dones podran decidir avortar. Les promeses buides ja no se les creu ningú.

A l’acte de Stand for Truth, la poeta Sarah Clancy va llegir Cherish, un dels seus poemes encesos, en què acusa “els besadors d’anells / que van fer que tot plegat fos possible”. La novel·lista Marian Keyes va citar el poema Late fragment de Raymond Carver, en què diu que sí, que ha tingut tot el que volia de la vida: “Dir-me estimat, sentir-me / estimat a la terra”. S’havia ignorat i silenciat els supervivents dels abusos, va dir Keyes, però ara els irlandesos se’n cuidaran. “Mereixen saber en el fons del seu cor que són estimats a la terra”, va dir.

La concentració va acabar amb una marxa silenciosa per un carrer que duu el nom de Sean McDermott, un dels líders de l’Alçament de Pasqua del 1916 contra els britànics. El dia abans havien portat el Papa per aquest mateix carrer amb el papamòbil. El pontífex es va aturar en una capella on va venerar els ossos de Matt Talbot, un fanàtic religiós alcohòlic que mortificava la seva carn embocallant-la amb cadenes i va morir als anys 20. La marxa va passar pel costat de la capella i es va aturar just després, en un edifici on no van portar el Papa. Actualment buit, havia estat l’última de les bugaderies de les Magdalenes -institucions on s’enviava les noies i les dones per expiar el “pecat” d’haver-se quedar embarassades sense ser casades-. Havia tancat tot just el 1996. Un artista va convidar els presents a escriure les seves reflexions en llençols blancs com els que rentaven a mà les dones tancades en aquell indret. Un home va escriure: “El bisbe va dir al meu pare que era culpa seva per incitar els mossens. Se’m trenca el cor”.

Vaig caminar fins a l’estació de tren amb una sensació de tristesa profunda, però alhora d’orgull per formar part de la nova Irlanda, una república que escolta la veu dels més vulnerables, on valorem l’amor, la solidaritat i el coratge.