No és temps de balanços
Ara que s’acaba, cal acceptar que aquest és un molt mal any per fer balanços. I, esclar, per fer previsions de futur. I són particularment mals temps per assenyalar els culpables del daltabaix o per encimbellar-ne els salvadors. Aquest és un any de fotos mogudes, de circumstàncies insòlites –esperem que irrepetibles en molt temps–, de dades estadístiques confuses, de solucions improvisades, de solidaritats forçades, de mals que no sabem quant tardaran a curar-se i d’esperances agafades amb pinces.
Per totes aquestes raons, caldria ser molt agosarat –per no dir insensat i tot– si es volguessin determinar les causes i atribuir responsabilitats a una de les pitjors realitats que la majoria de nosaltres haurà conegut en tota la vida. I seria precipitar-se voler condemnar els suposats còmplices necessaris d’aquesta frenada global de l’activitat ordinària. Per no poder, i en un clima tan marcat per les emocions fortes, tampoc no seria fàcil voler examinar de manera prou justa les contribucions positives –personals i institucionals, del voluntarisme, de la ciència i la tecnologia– a tants desafiaments nous.
Si, malgrat tot, es volen fer balanços, resultarà que parlaran més de qui els fa que no pas d’allò que es vol valorar. Més enllà de l’estricta descripció dels fets, ja prou dificultosa, la seva tria i la seva avaluació donaran compte sobretot de la perspectiva des de la qual es fa, i de les vivències i l'estat d’ànim de qui els examina. Inevitablement, la temptació de voler trobar en les desgràcies generals la confirmació dels nostres propis biaixos ideològics sempre és molt gran. I enguany, davant d’una catàstrofe mundial provocada per un virus que no té filiació política, encara més.
Hi haurà temps per, amb una certa distància, estudiar com s’ha reaccionat per controlar discursivament i emocionalment la pandèmia. Vull dir, per integrar-la a la nostra experiència quotidiana, per justificar els contundents canvis d’hàbits i de rutines socials. Uns intents –no sempre reeixits– que van des de voler equiparar el combat del covid-19 a una guerra i a la seva retòrica –amb més militars que metges a les rodes de premsa–, fins a disfressar-lo de patriotisme i, amb un oportunisme descarat, recuperar la joseantoniana “unidad de destino en lo viral”.
Un component que haurà de merèixer una atenció especial és la hiperemocionalitat amb què s’ha embolcallat la resposta col·lectiva a la pandèmia. La sobrecàrrega emotiva de la publicitat –sovint vorejant la carrincloneria– serà una font extraordinària d’informació per estudiar quines febleses tenim com a societat, quina mena d’autoenganys ens consolen, per què ens refugiem més en la sentimentalitat que en la raó, més en l’eslògan d’autoajuda i la cançoneta de bressol que no en la confiança en la gestió racional i el coneixement científic.
De la que en podríem dir retòrica pandèmica mediàtica també en podrem treure conclusions. Penso, per exemple, en aquestes denúncies que informen que el virus afecta els més vulnerables, afirmació que no passa de ser una mera redundància: ¿o és que la vulnerabilitat no es defineix, precisament, per l’afectació del virus? Així mateix, es podrà mesurar qui ha patit més l’aturada de l’activitat econòmica i qui n’ha sortit beneficiat, també en el repartiment d’ajudes. En molts sentits, la pandèmia haurà despullat la nostra societat i tant de bo servís per descobrir-ne tant les veritables vergonyes com també tantes fortaleses com s’ha demostrat que tenia, i en definitiva l’aprofitéssim per madurar –és a dir, enfortir-nos– col·lectivament.
Sigui com sigui, a l’hora de fer balanços –si no ens en podem estar– valdria la pena tenir en compte aquella idea de Pascal Bruckner a La tyrannie de la pénitence: essai sur le masochisme occidental (2006): “L’hipercriticisme desemboca en l’odi cap a un mateix, i només deixa runes darrere seu”. Que a les runes de la pandèmia no hi afegim cap més enrunament autodestructiu. I que el 2021 sigui el de la reconstrucció de totes les esperances!