Hi ha una pregunta que sobrevola el país: i ara, què? Parafrasejant Manel, quan la derrota sembla segura uns dissimulen, uns capitulen i nosaltres ens preparem per a la pròxima batalla.
Agafem perspectiva. Els grans moments de la història recent de Catalunya sempre han estat lligats a la confluència de sectors majoritaris del país amb objectius compartits, que no han estat fàcils i han requerit grans esforços i preparació.
Va passar als anys seixanta, amb la lluita des de fronts molt diversos contra la dictadura, en pro de la democràcia i les llibertats i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Va passar als vuitanta, amb els esforços col·lectius pel redreçament i el progrés social, econòmic i cultural del país. I va passar entre el 2010 i el 2017, al voltant del dret a decidir, primer, i del dret a l'autodeterminació i a la independència, després. Aquests moments van acabar cristal·litzant gràcies a l'aliança de diferents agents: societat civil organitzada, ciutadania mobilitzada, i, ja en democràcia, partits polítics i institucions. Quan vam saber sumar, l'avenç en termes de país va ser indeturable.
Però aquests moments sovint anaven precedits d'altres d'incertesa i desorientació. És quan la història s'alenteix i es fa pesada, perquè no sembla avançar sinó recular. Moments de cruïlla, en els quals sempre hi ha la temptació de cedir al desànim, però en què, tanmateix, quan s'identifica el problema, si s'acaben aplegant voluntats diverses que malden per fer-hi front, s'acaben esmenant i s'avança. El primer pas per resoldre un problema és reconèixer que en tens un.
Ara som un altre cop en un moment de cruïlla. Però sembla que no acabem d'identificar col·lectivament el problema. Tanmateix, sabem quin és: la falta d'estratègia compartida a l'hora de definir un horitzó que ens faci avançar com a país en termes nacionals i socials, en drets i sobirania, en igualtat, justícia i progrés.
Catalunya va aconseguir, a partir del 2010, sumar voluntats diverses sociològicament i transversals ideològicament en favor del dret d'aquest país a decidir democràticament el seu futur polític. La reacció de l'estat espanyol contra aquesta voluntat col·lectiva va ser furiosa, amb una repressió massiva que encara dura. I el moviment no va aconseguir donar-hi la resposta adequada, oblidant la lliçó de Clausewitz que sempre cal tenir present: no sabem de quina manera pot guanyar-se una guerra, però sabem la forma segura de perdre-la: equivocar-se d'enemic.
Ens trobem davant d'un escenari ja anunciat per molts que alertàvem del risc de no articular una estratègia col·lectiva compartida: aquell moviment que va meravellar el món ha acabat perdent la majoria parlamentària que havia assolit i mantingut des del 2012. Tot indica que la base social d'una majoria favorable a la plena sobirania del país continua existint. Però ha perdut l'hegemonia parlamentària.
No serà possible sortir-ne si es continua negant la realitat. Cal reconèixer-la i fent-hi front. Fa temps que molts –i Òmnium ho ha fet de forma explícita– reclamem la necessitat d'obrir un nou cicle. I això exigeix nous lideratges, noves maneres de fer, noves sensibilitats i noves veus. La potència associativa i organitzativa de la societat civil sobiranista del país és formidable. Però ara mateix no disposa de traducció política i institucional, i és llavors quan la temptació tàctica i de part pren pes.
La possible pèrdua d'un govern independentista a la Generalitat serà una mala notícia per als que som independentistes. Ara bé, no és fruit de l'atzar, sinó que és conseqüència dels esforços malgastats en retrets i picabaralles i, sobretot, de no haver fet la feina que hem reclamat durant anys: arribar a acords estratègics entre partits independentistes i generar un projecte polític que visualitzi la independència com una eina per a la millora de les condicions materials de vida dels catalans.
Els que no volem conformar-nos amb la situació que s'endevina a curt termini, tenim un triple repte al davant, passi el que passi en les setmanes vinents al Parlament de Catalunya: aplegar el màxim d'esforços col·lectius, plurals i transversals, per a la construcció nacional, en el marc de la Catalunya dels vuit milions, amb la llengua com a instrument central per a la cohesió social; treballar per enfortir i vertebrar la societat civil més organitzada i compromesa per avançar col·lectivament, sense fum ni renúncies, amb determinació; i, sobretot, recuperar l'hegemonia social i política que permeti avançar en termes nacionals, des de la irrenunciable defensa de l'exercici del dret a l'autodeterminació, per tal que aquest poble pugui assolir la plena sobirania d'un Estat propi.
Des d'Òmnium, continuarem treballant amb totes les nostres forces i sumant voluntats a cada poble i ciutat, perquè és la nostra responsabilitat, i perquè hi ha país més enllà del govern.
