Li pregunto a A., que acaba de fer 70 anys, per la seva infantesa. La infantesa de qualsevol persona, com li va dir l’actor rus Roland Bikov a la Montserrat Roig, és l’antiguitat de cada ésser humà. O sigui que per entendre l’antiguitat d’una societat, les seves arrels, cal saber com van ser nens els que ara són grans. Però ai!, les relacions intergeneracionals no estan de moda, els dinars familiars són un pal i els vells repapiegen o es repeteixen. Acostumats a l’entreteniment continu i exigint a les persones reals un ritme de tiktoker, la ja coneguda melodia dels més grans es fa feixuga i convida a la fugida cap a la pantalla tan plaent per a la hiperactivitat mancada d’atenció tan característica del nostre temps. Només els qui tenim una naturalesa narrativa i busquem històries en cada bocí de vida continuem escoltant els que es repeteixen com escoltàvem de petits els contes de fades. Els petits canvis que la persona va introduint en un relat ja conegut constitueixen pistes essencials sobre l’antiguitat dels anys previs a les penes i angoixes del món adult.
Doncs li pregunto a A. com vivia de petit i m’explica, per exemple, que no va tenir un armari propi fins que va ser molt gran. Fins que va treballar i se’l va pagar, de fet. N’hi havia un de matrimoni amb quatre llunes, i allà s’hi guardava tota la roba. I no parlo d’algú que en aquells temps es pogués dir que fos pobre: era una família normal de classe mitjana, però als pisos de les classes mitjanes de famílies normals no hi havia armaris a cada habitació. Com no hi havia dinars en restaurants a menys que se celebrés alguna cosa que mereixés pagar el que havia costat mesos estalviar. A. va anar de viatge per primer cop quan ja feia anys que treballava i estalviava vivint, esclar, amb els pares, perquè abans ningú somniava amb viure sol, els sols ho estaven per circumstàncies vitals adverses. I ningú s’emancipava sense una ajuda inicial de la família, normalment per la via establerta del matrimoni. Això sí, a A. la feina li va durar tota la vida: des que hi va començar amb 20 anys fins a jubilar-se. Dubto molt que ningú li preguntés si aquella era la que volia fer o si anhelava dedicar-se a una altra cosa. Quan el lloc és estable i et paguen cada mes i les normes per complir amb les teves obligacions són clares, no et cal pensar-hi més. Ara A. està jubilada i és d’aquesta generació que ja comença a ser vista amb suspicàcia perquè cobra una pensió que, tot i no ser cap cosa de l’altre món, de vegades és més alta que el sou d’un jove que acaba d’iniciar la seva vida laboral.
Aquesta és també una diferència important: els sous són baixos, és cert, però el que no passava quan A. va tenir la primera feina era que algú que comencés esperés tenir les mateixes condicions que els que portaven anys en la roda. Una roda travada, és veritat, perquè potser no et frustraria tant cobrar una misèria al principi i fer les pitjors tasques si tinguessis perspectives reals de promoció, d’ascens social, però tot i que la realitat sigui aquesta, el discurs derrotista del “no s’hi pot fer res” és fals i serveix per enfonsar encara més en el desànim una generació que ha viscut la millor de les infanteses i ara es veu incapaç d’assumir els reptes de la vida adulta en una societat neoliberal que va erosionant les estructures de protecció dels drets ciutadans. Els pares del present ho hem sacrificat tot per garantir als nostres fills una “antiguitat”, una arrel vital gairebé ideal, més conscients que en cap altre temps de la importància de la infantesa. Seria injust que amb aquesta herència que ja els ha vingut donada abaixessin els braços a la primera de canvi, s’instal·lessin en la queixa inútil o, encara pitjor, es deixessin seduir per la nostàlgia d’un temps com el de la joventut d’A., que dista molt de ser envejable.
