No em toqueu el Roald Dahl

Era menuda i àgil tot i que acumulava ves a saber quants anys en aquella pell fosca i arrugada pel sol implacable del Rif. Una de les meves besàvies, que vaig arribar a conèixer, era molt estimada a la família per la seva bondat i bon caràcter però sobretot per les seves capacitats com a rondallaire. Les meves tietes deien que “tenia” molts contes. Tenir, en el context d’una llengua oral com l’amazic, volia dir retenir en la memòria i es veu que aquella dona petita era capaç de desplegar un univers d’històries teixides amb admirable destresa. Jo no la vaig sentir narrar mai però els contes que la meva mare ens explicava de petits els havia heretat ella de la seva pròpia àvia. No eren de Disney, precisament, les narracions orals de la meva família. En la foscor apareixien, sense més suport que la paraula dita, fets meravellosos i terribles, misteris increïbles i personatges inoblidables. Ens distreien, sí, però també ens ensenyaven veritats imprescindibles per a la supervivència en un entorn extremadament dur o ens mostraven la complexitat del comportament humà. Avui dia cap d’aquelles històries transmeses al llarg dels segles no sobreviuria a la censura castradora de la correcció lingüística tan de moda.

Vaig tornar a reviure l’experiència intensa dels contes de la meva mare molts anys després que ella deixés d’explicar-nos-els, llegint Les bruixes del Roald Dahl. Recordo que el llibre em feia més por que totes les pel·lícules de terror explícites que havia vist. Cada cop que m’hi capbussava tenia la sensació d’endinsar-me en una altra dimensió. Que no existia però que, a través del text, esdevenia tan real, tan palpable com la realitat mateixa. Un impuls barreja de curiositat i plaer lector em donaven el coratge necessari per continuar amb la lectura. Molts anys després no va caldre més que parlar-li de passada a la meva filla petita de Les bruixes (tot advertint-li que potser no era adequada per a la seva edat) per despertar la seva curiositat. Va agafar l’exemplar que corria per casa i poques pàgines després ja no el va poder deixar. Se n’anava a la seva habitació i s’oblidava de tot, fins i tot de la tele. Quan el va acabar, dues van ser les seves conclusions: una, que aquell senyor de nom Roald Dahl escrivia molt bé, i dues, que “no hi ha gent a qui no li agradi llegir, hi ha gent que encara no ha trobat el llibre que faci que li agradi llegir”.

I és que per molt terrorífiques que fossin aquelles bruixes els lectors ens hem identificat, generació rere generació, amb el nen protagonista i hem seguit amb admiració i solidaritat la seva resistència i la seva lluita contra el mal. Hi havia una força poderosa i esperançadora en les històries dels petits herois que s’encaren amb la part fosca de la vida, la mateixa que encarna una Matilda davant dels adults que l’envolten i que menyspreen virtuts com la intel·ligència i el gust pel saber i el coneixement. Que els dèspotes siguin descrits amb totes les lletres i situats clarament en el lloc de l’antagonista no és incorrecció política sinó la forma amb què la literatura, des dels principis dels temps, sigui en suport oral o escrit, ha intentat vertebrar narracions carregades de veritat. La veritat, però, no s’ensenya amb sermons ni amb relats alliçonadors, s’ensenya amb històries on el llenguatge pot ser incorrecte si els fets o personatges descrits ho són. ¿Quina utilitat pot tenir per als nens que els privem de les paraules que descriuen tot allò que creiem incorrecte del món? ¿Com podran desenvolupar la imaginació, el pensament, la capacitat d’articular les seves pròpies consciències individuals si no poden disposar del llenguatge que fa possible la creació d’universos simbòlics i complexos? La resposta és evident: no podran.