Quan no trobo tema per a un article, quan estic encallada amb un argument, quan no trobo el desllorigador d’aquesta trama, penso en tu. Tu ets la meva guia, escric pensant en tu, com si em miressis. I llavors em dic: “Ell ho faria, jo ho puc fer”.
Per a mi ets una classe d’autoajuda literària. Em miro una notícia de l’ARA, però no li trobo la giragonsa necessària per fer un article. Com en podria extreure proteïnes, d’aquest tema? I tu, la teva cara, se’m fa present damunt la taula on escric. Tu, tu sabries trobar un nou gir de guió, un nou gir ple de màgia i sorpresa a aquest full en blanc. Tu no et limites a trobar un argument, en trobes un, dos, tres, quatre... Quan em penso que no en pots trobar cap més, ale-hop, de nou la teva ment juga i les teves paraules flueixen. Tu ets el meu escriptor estrella o potser el meu guionista estrella, perquè això que surt del teu cap no és una novel·la. És una sèrie amb moltes, moltes temporades. Ara el personatge que semblava d’una manera és d’una altra, ara allò que semblava cert ja no ho és. Ignoro si tens documentalistes. Suposo que sí...
Cap de nosaltres, els escriptors d’aquesta terra, podrem dir mai –allò que fem, de vegades, quan en Nopca ens fa el favor d’entrevistar-nos– que trobar el fil ens ha costat molt, que la coherència dels personatges trontollava. No, no, no podem dir-ho perquè tu, amb el simple poder de la teva ment, has inventat més mons, tots ells distints, tots ells contradictoris amb els anteriors, que Josep Pla i Mercè Rodoreda junts. Cap persona que treballi fent novel·les, contes, pel·lícules, guions de ràdio o tele pot queixar-se mai del bloqueig del fabulador. Perquè tu has demostrat tenir la més gran capacitat del món. Cinc versions del mateix fet, cinc versions diferents, cadascuna més imaginativa, més bona, més rocambolesca, Dani Alves.
