No em dona la gana
ESCÀNDOL. Només es parla d’això. En Lluís Salvadó, en una conversa privada, diu que trobar dones per a càrrecs públics és molt complicat i que, a males, millor triar la que tingui les mamelles més grosses. Diu algunes bajanades més de to masclista. L’estupor, especialment entre les dones d’ERC, ha estat notori i immediat. Els partits de l’oposició li demanen que dimiteixi. Marta Rovira l’ha criticat i ha defensat el feminisme del seu partit. No em sorprendria que, quan aquestes línies vegin la llum, Salvadó ja hagi plegat. Quan ho faci, el feminisme haurà obtingut una victòria moral, perquè haurà aconseguit que cert llenguatge que fa uns anys era acceptat amb condescendència, avui dia ens escandalitzi. A tots.
Però em sento en l’obligació de dir que, si les clavegueres de l’Estat divulguessin converses que jo he mantingut en privat, trobarien material de sobres per a la meva lapidació pública. He fet bromes i comentaris del tot inapropiats o de mal gust, sobre dones, homes, malalties, tendències sexuals, races i religions, ideologies, accidents, morts i catàstrofes naturals. M’agrada fer-ho justament quan estic en privat, amb amics i amigues amb qui comparteixo certs codis, perquè no m’agrada ofendre gratuïtament en públic. Em poso a mi mateix com a exemple, però crec que això val per a molts dels que em llegeixen ara, per a molts dels que critiquen Salvadó. Les converses privades, de vegades, serveixen per dir coses que no es pensen, almenys que no es pensen seriosament. Es diuen coses per fer riure o per escandalitzar o, senzillament, perquè a qui les diu li resulta còmic i estimulant passar-se de la ratlla, quan la seva dimensió pública l’obliga a la contenció i a la correcció política.
El dia que decidim que tot el que diem en privat ha de poder ser enregistrat i reproduït en públic, em sembla que lleparem molts. I a més haurem acabat amb un dret fonamental, que és el dret a la intimitat, que empara tothom, fins i tot els polítics. Fa només uns anys, quan l’ètica dels drets individuals estava per damunt de l’ètica del puritanisme ideològic, això també ens hauria escandalitzat.
DRETS. Que les clavegueres de l’Estat, que ja han imputat Salvadó pel referèndum, enregistrin i filtrin una conversa privada és un atac als drets individuals. Especialment quan la conversa no té res a veure amb els presumptes delictes que s’imputen a Salvadó. Que la filtració es produeixi just després del 8 de març, és una maniobra de manipulació tan vulgar que hauria d’ofendre qualsevol feminista. Que el programa Espejo público divulgui disciplinadament aquest contingut, sense preguntar-se per què existeix i per què li arriba, és la constatació que l’ètica periodística és una broma. Però el pitjor de tot és que, mentre estem tan ocupats en la conversa mamelluda d’en Salvadó, ningú no es preocupa de denunciar que hi ha una policia política que es dedica a espiar i a destruir adversaris polítics, furgant en els seus punts febles, com habitualment ho feia la Brigada Político-Social, o la Gestapo, o la Stasi, o la CIA. És un tentacle de la mateixa bèstia que ens va apallissar l’1 d’octubre, que manté els Jordis en presó preventiva des de fa 146 dies, que pretén empresonar Valtonyc per unes lletres fora de to. Els sicaris d’aquesta bèstia, que no comptin amb mi ni per acció ni per omissió. Mai amb ells, ni d’acord amb ells. O sigui que, encara que podria dir “i malgrat això la conversa de Lluís Salvadó em sembla un escàndol”, doncs avui no em dona la gana de dir-ho.