No em diguis que se’t moren les plantes, tanoca!

Potser en cotxe, anant cap a Vilavella d’Opencor, han vist un cartell en una rotonda: “Sant Kevin de Vallfosca, Vila Florida”.

Les viles florides són les que planten flors i plantes a l’espai urbà, pensant en la bellesa, però també en això que en diem “la qualitat de vida”. És una iniciativa de la Confederació d'Horticultura Ornamental de Catalunya (CHOC) i potser ara, amb la sequera, no té les oportunitats que li caldrien per explicar-se. Jo voldria ser part d’una vila florida. De vegades, viatjant per l’estranger et meravelles de les plantes dels jardins, de l’esclat de color, i et dius: “A aquests els sobra l’aigua”. Però també et dius que es poden plantar flors i plantes de la zona, que no tenen massa set, al revés, com el romaní, la farigola, la sajolida... El verd, els jardins, les flors de les finestres i dels portals, són part de la cultura, com ho és la biblioteca o el poliesportiu, d’un municipi. Res és més civilitzat que passejar per un carrer i veure flors a les finestres (perquè sí) o a terra, al costat dels portals (perquè sí). Tinc un veí que planta gira-sols, per pur plaer. “M’agrada tant aquest esclat de groc...”, em diu.

El quatre d’octubre es farà “la gala” de les viles florides, i –sense saber, encara, com serà, ni on– diria que és un esdeveniment que s’hauria de transmetre per la televisió, com a contingut cultural. Les flors sempre semblen supèrflues, una despesa que no caldria. Els esdeveniments polítics, els grans sopars de premis en hotels o pavellons, de flors en tenen poques. Però jo no oblido mai aquell personatge de la Dorothy Parker, la dona d’Un permís fantàstic, que esperant el xicot que arriba de permís, durant la guerra, s’està de dinar per poder comprar flors que alegrin un gerro.