Quan jo era petita, la meva padrina trobava que no hi havia res millor que ser professor. A casa seva hi tenia una petita pissarra que era la joia de la corona de les joguines: m’encantava el soroll del guix quan escrivia, gaudia d’imitar els gestos que observava en la mestra. Quan el meu cosí havia de fer deures, no l’ajudava de qualsevol manera, sinó que el feia partícip d’aquella escenografia on ell era l’alumne i jo li ensenyava coses.
Durant una part de la meva infància, per tant, vaig fantasiejar amb la idea de ser professora (també vaig fantasiejar amb ser una d’aquelles dependentes de l’Alcampo que es movien pels passadissos amb patins de quatre rodes), i la meva padrina somreia i em recordava que els professors cobraven bé, tenien moltes vacances, acabaven les classes a l’hora de dinar. A més, per a una dona de la seva generació, la figura del professor no estava exempta d’una aurèola de prestigi i d’autoritat: qualsevol conversa relacionada amb l’escola acabava amb un bé, l’important és que faceu cas a la professora.
Que una dona nascuda a finals dels anys trenta repeteixi tòpics sobre la bona vida dels docents es pot acceptar amb certa indulgència, per molt que aquest lloc comú quedés obsolet fa anys. Ara les escoles i els instituts són espais cada cop més complexos i desafiants, i aquella autoritat docent ha quedat relegada a l’armari dels conceptes considerats caducs, arcaics, amb olor de naftalina, al costat de la disciplina, l’ordre, els deures.
Els docents han vist com la seva figura perdia crèdit a marxes forçades. Són els sospitosos habituals, els caps de turc preferits, els culpables de tot plegat, sempre en el punt de mira. I no tenen eines per defensar-se de tota mena d’atacs: han de procurar impartir tots els continguts del currículum mentre els modifiquen les lleis educatives cada dos per tres; han de vetllar per un bon clima a l’aula, però sense alçar la veu, sense remetre a la idea de penalització, sense fer res que pugui ser susceptible de derivar en una tutoria improvisada amb uns progenitors indignats perquè el fill o la filla els ha explicat que el professor l'ha contrariat a l’aula.
També han de partir de la base que hi ha uns coneixements mínims assolits en etapes anteriors, i han de manegar-s’ho així com poden quan la realitat contradiu la teoria. Han d’esquivar conceptes que provoquin cap mena de frustració en l’alumnat; abandonar el bolígraf vermell per atenuar un impacte visual i emocional no desitjat; evitar que hagin de fer tasques a casa per no estressar els estudiants ni els seus pares. També han de conèixer les necessitats especials dels alumnes i, a més a més, han de muntar-s’ho perquè els tractes personalitzats no obstaculitzin el progrés general d’una aula amb ràtios impossibles.
I, sobretot, quan surten els resultats de l’informe PISA, el professorat ha d’acotar el cap i endur-se’n les mans al clatell mentre prega que, per variar, ni que sigui per una vegada, no disparin tot d’una al docent.
