No disfresseu la canalla si no ho volen
La mare d’una nena de tres anys em comenta de bon matí que avui haurà de portar la seva filla al parvulari amb el cap i els cabells pintats perquè ja és Carnaval, i que està amoïnada perquè preveu que hi haurà sarau, mal humor, plors i un presumpte delicte de rebel·lió contra el fet d’haver-se de presentar a l'escola feta un cromo. De manera que el dimarts començarà distret.
Em sap greu per la nena i per tota la canalla que aquests dies no volen que els disfressin. Crec que el Carnaval escolar per decret l’hauríem de revisar, per la senzilla raó que l’alegria i la festa no es decreten, i perquè posats a entendre millor els sentiments i la personalitat d’un ésser humà que despunta és molt aclaridor entendre bé les raons d’una criatura que es mostra disgustada per un concepte que ella no sabria explicar però que sent igual que els adults, com és el sentit del ridícul.
Dècades enrere, potser sí que el Carnaval era la festa dels excessos permesos en el context d’una existència de prohibicions i privacions, allò que va escriure el poeta brasiler Vinícius de Moraes: "La gent treballa tot l’any per un moment de somni, per fer la fantasia de ser rei, pirata o jardiner i tot s'acaba el dimecres de cendra". Però en la societat de l’entreteniment continu, el Carnaval ja no és una festa excepcional. I en el món dels nens, encara menys. De fet, en cada dia de la vida d’una criatura que creixi en un ambient mitjanament feliç, sempre hi haurà cinc minuts (pel cap baix) de Carnaval, de festa, de joc de rol, de disfressada real o inventada. No cal que ho forcem.
