No discuteixis mai amb un imbècil
NO DISCUTEIXIS MAI amb un imbècil: et portarà al seu terreny i un cop allà et guanyarà per experiència. Aquesta màxima coneguda sintetitza a la perfecció el cas Trump. Espero que perdi, i tot i això no hi haurà res a celebrar. Haurà embrutat la campanya, convertint la desacreditació personal en costum, creant debats lamentables i abaixant tant el llistó que haurem d’acabar contents d’haver evitat el mal pitjor. Quina societat més resignada que no pot ni discutir a fons cap solució perquè ha de dedicar totes les energies a foragitar un energumen perillós convertit en problema.
Fingim sorpresa perquè un personatge així sigui atractiu i hagi arribat tan lluny, sense assumir que estem creant el caldo de cultiu ideal per a aquesta mena de perfectes imbècils: arrogants, sense escrúpols i malcarats. Per què un estafador que no paga impostos és tan ric? Per què un racista i masclista té tants pilotes al voltant? Com és que el poder és tan incòmode per al talent i en canvi fa que individus tan sinistres s’hi sentin com a casa? Quin cost social té un aparell sociomediàtic que dóna veu al que més crida, que confon la mala educació amb la valentia, que redueix els debats a anècdotes i ha convertit l’escàndol en entreteniment?
Passa a les organitzacions, a les feines, a tot arreu. L’emprenyador, el provocador, que per regla general sol ser persistent, acaba acaparant l’atenció de tothom, guanya protagonisme i marca l’agenda. Pot acabar fent que actuïs només en contra d’ell i treu el pitjor de tu: et descentra, et descol·loca. Fa que t’hi obessionis, que perdis els papers. És un desgast que no ens podem permetre. La clau és sempre detectar-los i frenar-los abans, però això requereix un canvi profund, una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu. Una societat que no els rigui les gràcies als imbècils ni quan en fan.
