La setmana passada vaig coincidir en unes jornades a París amb la sociòloga turca Pinar Selek, exiliada a França perquè Erdogan la persegueix per la seva defensa dels drets de les dones i els kurds. Feminista compromesa, ens va explicar que fora del seu país havia establert complicitats amb altres dones que han fugit de règims misògins com l’iranià o l’afganès. Essent com és la situació de l’islam a França un tema que sempre genera debats d’allò més encesos, vaig gosar preguntar-li quina relació tenien amb les ciutadanes d’origen magrebí i la seva defensa d’un feminisme d’arrel religiosa, l’anomenat feminisme islàmic. Es va pensar la resposta i em va dir que, si bé se solidaritzen amb les dones que pateixen el racisme, no hi ha cap manera de fer compatible la seva lluita per la igualtat amb el que es difon des d’un ordre islàmic. I em vaig adonar de com de bé han actuat els islamistes de tots els signes a Europa, on en teoria el marc democràtic i liberal i la llarga història del feminisme haurien hagut de permetre el sorgiment d’un moviment d’alliberament femení que impugnés del tot el poder teocràtic i la seva moral discriminatòria. Esclar, aquest feminisme de dones nascudes musulmanes que promou la igualtat des de la laïcitat existeix també a Europa, però malauradament és sovint menystingut, considerat “no representatiu” o una excentricitat, una raresa. La mateixa Selek ens va transmetre les queixes de les tunisenques que van encapçalar la lluita per aconseguir la igualtat en l’herència (que encara és la meitat que la dels homes en els països musulmans) i no havien rebut cap suport de les feministes del Vell Continent. “Només ens veuen si portem mocador”, va dir una d’elles amb l’agror de saber-se abandonades per aquelles que s’omplen la boca d’interseccionalitat i diversitat però que no demostren cap solidaritat amb les oprimides a la riba sud del Mediterrani.
Dic que els islamistes han estat llestos, es van avançar en el rearmament d’un masclisme (ja sacsejat per l'onada dels setanta) desfasat convertint-lo en identitat. I van anar a distribuir la seva propaganda entre aquells que se sentien en fals, aquells que estan suspesos en l’aire entre un país d’origen del qual ja no són i un d’arribada al qual encara no pertanyen. Des del començament van saber aprofitar l’angoixa de ser en l’entremig, l’ansietat del desarrelament, per presentar la religió com a únic refugi segur, identitat sòlida i inamovible que, a més, s’organitza sota el paraigua d’un Déu totpoderós i omniscient. Per no perdre-les a elles, les nenes i dones que despertaven a la veritat de la injustícia d’un ordre creat en benefici dels homes, van córrer a presentar com a compatibles dos marcs antagònics i irreconciliables: el democràtic basat en els drets i les llibertats individuals i el teocràtic fonamentat en els textos religiosos. Als països musulmans van proclamar que la igualtat acabaria amb la família i la moral, que era un valor aliè propi dels occidentals. A Europa, entre les filles de la immigració es van dedicar a escampar el verí de l’identitarisme islàmic amb figures públiques que, mentre duien al damunt la bandera de l’apartheid de gènere (el mocador i les seves variants), parlaven d’islamofòbia i respecte per la igualtat de les musulmanes. Unes musulmanes que sortien al carrer ja discriminades des de casa per demanar fora que es tolerés i s’acceptés la seva subjugació com a tret cultural i religiós. Resumint: el que demana l’islamisme a Occident és que la discriminació, el masclisme i la misogínia no siguin discriminats. I a les que creiem que totes les dones, vinguin d’on vinguin i tinguin la religió que tinguin, mereixen una vida digna i lliure (valgui la redundància) ens volen confondre presentant-nos com les enemigues de les musulmanes, quan del que ho som és del sistema que les vol agenollades.
