La cinquena victòria electoral de Putin arriba unida a rumors cada dia més insistents sobre guerra nuclear. O sobre la Tercera Guerra Mundial, a propòsit de la qual els mitjans d'arreu del món especulen més o menys obertament. La victòria, per descomptat, és fraudulenta i obtinguda sota condicions que haurien de ser inacceptables per a la comunitat internacional. Però és acceptada, com tot el que ha fet Putin d'ençà que va accedir al poder l'any 2000, i aquesta acceptació legitima l'assassinat de Navalni i deixa les mans lliures a Putin per continuar la guerra d'Ucraïna de la manera que consideri convenient.
És ben recomanable la lectura acarada de tres peces que podeu trobar en aquest diari: l'entrevista de Quim Aranda a l'historiador rus Yuri Felshtinsky, la de Pau Lizana amb el president del think tank Centre per la Xina i la Globalització, Wang Huiyao, i el reportatge de Natàlia Boronat sobre els opositors russos. A banda de plantejar la hipòtesi —versemblant i atractiva, si més no— que Donald Trump pugui ser un agent rus, Felshtinsky descriu els anhels expansionistes de Putin (“vol dominar el món”, afirma) i els compara amb els de Stalin. També es poden comparar amb els de Hitler, un nom que necessàriament s'ha d'invocar quan es parla de la invasió d'Ucraïna per Rússia el 2022, i que també ressona en el genocidi dels palestins a Gaza que va començar el 2023, per part del govern israelià ultra de Netanyahu.
Uns que també coneixen bé Stalin i la temible repressió interna que exercia contra els seus adversaris és l'ONG Memorial. Un dels seus dirigents, Aleksandr Txerkàssov, exiliat a París, assenyala que Putin ha recuperat els mecanismes repressors de l'estalinisme i llança un avís que coincideix amb el de Felshtinsky: “Ucraïna ha de guanyar la guerra i Europa l'ha d'ajudar perquè el futur de la llibertat i la democràcia europees es juguen al riu Dnièper”. Tots dos venen a donar la raó a Macron, quan aposta per enviar tropes europees al front, cosa que també fa la mateixa Comissió Europea, amb la làbil Von der Leyen al capdavant, que avisa que la guerra no és impensable, no és una possibilitat que s'hagi de descartar. Per la seva banda, Huiyao resumeix de pressa la posició de la Xina, pragmàtica, oferint-se com a mediadora: la Xina de Xi Jinping és amiga de la Rússia de Putin, però també té unes relacions amb la Unió Europea que aquest expert en relacions internacionals qualifica de positives. La Xina, a més, no desitja un conflicte nuclear de conseqüències imprevisibles, de manera que podria ser, com diu el mateix Huiyao, “el garant que Putin reclama per seure amb Ucraïna”, a canvi, això ja no ho diu, d'un reforçament de la supremacia comercial i geopolítica xinesa. Un dirigent xinès, ara no recordo quin, ja va avisar fa uns anys que, per conquerir Occident, a la Xina no li calia començar cap guerra.
Europa, mentrestant, fabrica constantment eufemismes. Si finalment van a la guerra, en diran (com Putin en va dir, durant mesos, de la invasió d'Ucraïna) “operació especial”, o alguna cosa per l'estil.
