“No ho dic en públic o em mataran”

Segueixo les notícies sobre el petó de Rubiales, el senyor que es va agafar el paquet, a la jugadora Hermoso. No cal, suposo, tornar a explicar els fets. Ara s’ha filtrat la declaració d’ella al judici. Diu que aquell petó no va ser consentit. I m’ho crec, esclar, no hi va haver temps material.

Detecto, cada cop més, i no només amb aquest cas, una diferència entre el discurs públic i el discurs privat. En públic es diu que va ser una agressió sexual o no es diu res. En privat es diu tot el contrari. No parlo dels homes que afirmen que “són feministes perquè tenen filles”. Parlo de gent jove, nois i noies, que raonen el discurs, que no aproven el comportament de Rubiales, però que diuen que anomenar aquest petó no consentit i de mal gust agressió sexual és de bojos. Algunes d’aquestes joves expliquen que han patit tocaments al tren. Alguns dels joves, amics d’aquestes joves, se senten solidaris amb elles. M’expliquen que quan surten en grup a divertir-se de nit són conscients dels perills, pacten tornar junts passi el que passi, per si de cas. S’acompanyen al lavabo. Vull dir amb això que no són gent que no hagi vist el món per un forat.

Al món dels joves, els Rubiales, tots els directius casposos que en un context de celebració –amb alcohol, com a mínim– evadeixen la bretxa generacional com uns campions i se’ls apropen, són considerats uns fastigosos. De Rubiales n’hi ha molts, i està bé que estiguin molt lluny dels joves, sobretot quan es posen expansius. Però aquests joves, en privat, diran que això no té res a veure amb una agressió sexual. I ja entenc, esclar, que la pobra jugadora, hagués dit el que hagués dit, una cosa o la contrària, hauria estat atacada.

Avui faig un article públic, que normalment, també, faig en privat.