No és desinformació, és racisme

Les mentides de Donald Trump sobre la immigració al debat presidencial d'aquesta setmana ens remeten a aquest estiu, i a les imatges que ens ha deixat d’autèntics pogroms contra immigrants, refugiats, membres de la comunitat musulmana i persones racialitzades en moltes ciutats del Regne Unit. Ningú dubta que les xarxes socials hi van tenir un paper fonamental. Però l’explicació necessita anar més enllà de la desinformació. Els disturbis racials han sigut una constant en la història del Regne Unit, i la pregunta realment rellevant és: per què certs missatges (que, efectivament, ara s’estenen més ràpidament que abans) són capaços de quallar de forma tan immediata i violenta?

La primera causa té a veure amb la definició del nosaltres. Com explica molt bé Achille Mbembe, l’esclavitud i l’imperi colonial van comportar la creació de dos ordres simbòlics: el de la comunitat dels pròxims, del nosaltres, i el de la comunitat dels altres, d’aquells deixats al marge, percebuts o com a pura mercaderia o com a pur excedent. Aquesta divisió entre l’ordre humà i el subhumà, que va permetre justificar la barbàrie de l’esclavitud i l’extrema violència dels exèrcits colonials durant els processos d’independència, és segons Mbembe la base d’aquest nosaltres/altres que articula els discursos racistes actuals.

No obstant això, en el cas del Regne Unit, l’Imperi colonial va significar al mateix temps l’atorgament de la nacionalitat britànica a tots els súbdits de la Commonwealth i, per tant, una política de portes obertes per a més de 600 milions de persones procedents de les colònies. Quan l’arribada d’immigrants no-blancs es va fer realitat, els disturbis racials no es van fer esperar. La resposta va ser immediata. Empès per la por a la “fúria” i les “males maneres” del poble britànic, a inicis de la dècada dels 60 el govern va decidir aturar radicalment l’arribada d’immigrants procedents de l'Àsia, l'Àfrica i el Carib.

Aquest tancament dràstic de les fronteres va ser justificat amb un doble argument. D'una banda, es va assumir que la immigració era un fenomen negatiu per al “poble” britànic, que –tal com va declarar aleshores el polític conservador Enoch Power– “es trobava convertit en estranger en el seu propi país”. De l'altra, es va construir tota una narrativa, que dura fins avui, segons la qual l’harmonia social i la integració d’aquells que ja havien arribat depenia del fet que no n’entressin més. Dit d’una altra manera: hi ha un cert consens que, com menys immigració, més pau social i més integració. Tot això va anar acompanyat, això sí, d’unes polítiques d’antidiscriminació que són incomparablement més valentes que les de la resta de països europeus.

La segona causa darrere dels disturbis racials d’aquest estiu és de caràcter socioeconòmic. La deslocalització de la indústria a partir de la dècada dels 70, però sobretot les polítiques neoliberals del govern conservador de Margaret Thatcher, va portar a un empobriment generalitzat de les classes treballadores i a l’abandonament per part de l’estat d’aquells que, en aquest context, van deixar de valdre’s per si sols. Els últims deu anys de polítiques conservadores i l’efecte devastador del Brexit no han fet més que empitjorar-ho. Al mateix temps, encara que sembli contradictori, l’economia britànica ha passat a dependre més i més de l’arribada de treballadors estrangers. Si abans de la pandèmia el saldo migratori anual era d’uns 330.000, en els últims anys ha superat els 750.000. Quan un té poc, o percep que té menys del que li correspondria, la comparació amb l’altre, i més si ve de fora, és inevitable.

Finalment, la responsabilitat dels disturbis recau també en el discurs polític dels governs conservadors dels últims anys i mitjans de comunicació afins. Qui no recorda l'eslògan “stop the boats” o la proposta de deportar sol·licitants d’asil a Ruanda? Com deia Daniel Trilling, la “gasolina ideològica [dels disturbis] prové de fonts més respectables”. No obstant això, tots els representants polítics –Nigel Farage inclòs– han condemnat els actes violents d’aquest estiu. Ningú vol violència al carrer o un escenari de guerra civil, tal com vaticinava Elon Musk. Alguns polítics ho han denunciat amb la boca petita. D’altres de forma més contundent però excusant o justificant els motius dels atacants.

En tot cas, el que és evident és que qui juga amb foc es crema. És fàcil atribuir la culpa als agitadors d’extrema dreta o a l’efecte pervers dels algoritmes de les xarxes socials. Si bé és fonamental regular tant una cosa com l'altra, la solució final no pot passar sinó per abordar les causes de fons revisant la definició de les identitats nacionals, abordant els malestars socials acostant-se als que se senten abandonats i despolititzant de forma urgent els discursos i les polítiques sobre immigració, incloent-hi totes les forces polítiques sense excepció.