De totes les coses que m’enrabien de Trump i els seus acòlits, n’hi ha una que no em trec del cap: la seva desacomplexada missió de fer diners amb les misèries dels altres. Trump no és ni és un home visionari, ni ha aportat res de significatiu a l’economia mundial. I, a sobre, té un gust personal dubtós, tenint en compte els hotels i resorts que promou (i el maquillatge que gasta).
I què els queda als palestins després d’haver estat assassinats, torturats i expulsats de casa seva? Els queda la seva capacitat de reconstrucció. No oblidem que són excel·lents planificadors, tenint en compte la quantitat de túnels secrets i refugis subterranis que han sabut mantenir malgrat la superioritat militar d’Israel.
M’imagino Trump a la fira internacional del MIPIM, a Canes, venent una Riviera mediterrània com els saudites presenten The Line. Són projectes mediàtics perquè són sorprenents, i omplen centenars de pàgines, però no són creïbles. La gent en parla però ningú no hi vol viure. Són les piràmides dels faraons contemporanis. Sempre acaben en sonades fallides econòmiques, perquè una ciutat és molt més que un vídeo: algú recorda aquell anunci de “Marina d’Or, Ciutat de Vacances”?
Trump i els israelians hauran perdut la guerra si no poden construir el resort turístic que ambicionaven a Gaza. L’anunci fet amb intel·ligència artificial és de traca; si no l’heu vist, feu-ho ara mateix. Però és tan literal, tan tronat, tan escàs d’idees, que obre un ventall de possibilitats millors per reconstruir Gaza. Qualsevol cosa abans que un White Lotus per als multimilionaris mundials.
Les ciutats àrabs sempre m’han agradat, deu ser un gen molt antic que corre per les meves venes de quan el Mediterrani el dominaven els àrabs. El Caire, Tànger, Marràqueix, Istanbul, Amman i Alexandria són ciutats d’una vitalitat immensa. El clima afavoreix la vida al carrer i la simultaneïtat de coses que hi passen, la barreja de sorolls i olors que impregnen els carrers sempre m’ha semblat un espectacle, perquè són molt lògiques dins del caos aparent i tenen un desordre comprensible, amb aquells minarets i cúpules que estilitzen uns perfils de ciutats que es mimetitzen amb el desert.
Els edificis de Gaza es podran reconstruir molt més ràpidament que les ànimes. Amb molta menys tecnologia que la que ha emprat el Mossad a la guerra es pot tenir, en poques setmanes, un inventari del que queda dret i el que s’ha de reconstruir. I fer coses, construir-les de veritat en lloc de veure-les per la pantalla, té efectes terapèutics. Si volem ajudar Gaza, cal aportar-hi mentalitat constructiva perquè s’hi puguin quedar a viure els palestins. No és difícil tenir més idees urbanes que Trump.
La reconstrucció de Gaza es pot fer amb mètodes incrementals: hi ha virtuosos de la construcció amb fang o maons com Hassan Fathy, al Caire. També l’obra de Charles Correa a l'Índia remet a un estil diferent, pensat per construir pobles rurals de manera incremental. Hi ha estudis més contemporanis, com el d’Alejando Aravena a Xile, que han construït comunitats interessantíssimes sense gaires recursos. O la sensibilitat material de Mumbai Studio… Se m’acuden mil arquitectures fantàstiques que han sorgit de la necessitat de fer comunitat per als que no tenien res.
En un estat devastat per la guerra fins i tot deu haver desaparegut la burocràcia, fet que obre les portes per a l’autoconstrucció o la construcció molt elemental, a base d’edificacions modulars sobre les quals s’hi puguin anar afegint pisos, porxos, altells i annexos amb poca mà d’obra. Gaza no s’ha d’omplir de gratacels, s’ha de refer amb criteris de ciutat orgànica, de tres o quatre alçades, recuperant els patis, les estructures orgàniques de les velles medines àrabs que encara es conserven al Mediterrani. Igual que les famílies, les ciutats palestines destruïdes per la guerra han de crear una nova sintaxi, un nou llenguatge de l’espai que no s’assembli gens a la banalitat amb què Trump juga al Monopoly.
Hi ha quatre qüestions a tenir en compte per a la ingent tasca de refer Gaza: la primera és pensar en la propietat del sòl, que no es pot vendre, i menys al capital estranger. La segona té a veure amb l’ordre de la reconstrucció: caldrà començar pels hospitals i les escoles, perquè les criatures s’han de protegir i recuperar amb tendresa afectiva. No es pot obviar que caldrà refer els ports bombardejats, les centrals energètiques, i construir algun aeroport connectat amb països aliats. I tot plegat s’ha d’anar fent amb cartografies noves, que distingeixin les runes dels vestigis, i que creïn les condicions perquè hi floreixi el comerç, que és la base de les ciutats des de temps ancestrals.
Barcelona serà Capital Mundial de l’Arquitectura el 2026 i la postguerra a Palestina és un bon tema per posar sobre la taula. De què serveix el coneixement si no és per ajudar els altres? Crec que el suport de la comunitat internacional, i en particular l’europea i la mediterrània, en la reconstrucció de Gaza pot ser un projecte far per desmuntar l’aparent poder de Trump i Netanyahu. Sabem dibuixar millor que ells.
