No deixem que les grans tecnològiques ens amaguin el que ens estan fent
Estem vivint una revolució de la informació. Els guardians tradicionals del coneixement –bibliotecaris, periodistes i funcionaris públics– s’han vist substituïts en gran part pels guardians tecnològics: motors de cerca, xatbots d’intel·ligència artificial i xarxes socials.
Fossin els que fossin els seus defectes, els antics guardians estaven subjectes a la ciutadania, si més no sobre el paper. Els nous guardians només estan subjectes als beneficis i als seus accionistes.
Això està a punt de canviar gràcies a un agosarat experiment de la Unió Europea.
Un ambiciós paquet normatiu, format per la llei de serveis digitals i la llei de mercats digitals –amb importants disposicions que entraran en vigor el 25 d’agost–, constitueix la principal iniciativa de la UE per controlar el poder de les grans tecnològiques (més enllà de les dràstiques prohibicions en llocs com la Xina i l’Índia). Per primera vegada les plataformes tecnològiques hauran de respondre davant de l’opinió pública amb múltiples mesures: hauran de donar als usuaris el dret a recórrer quan els eliminin algun contingut i oferir-los la possibilitat de seleccionar algoritmes, a més de prohibir la microfocalització centrada en nens i adults a partir de dades sensibles, com ara la religió, l’ètnia i l’orientació sexual. Les reformes també exigeixen a les grans plataformes tecnològiques que auditin els seus algoritmes per determinar com afecten la democràcia, els drets humans i la salut física i mental dels menors i altres usuaris.
Serà la primera vegada que s’obligarà les empreses a identificar i afrontar els efectes nocius de les seves plataformes. Amb vista a la rendició de comptes, la llei també exigeix a les grans plataformes tecnològiques, com ara Facebook i Twitter, que facilitin als investigadors l’accés a les dades de les seves plataformes en temps real. Però hi ha una qüestió fonamental que la Unió Europea encara no ha decidit: si els periodistes tindran accés a algunes d’aquestes dades.
Tradicionalment, els periodistes han estat sempre en primera línia en l’aplicació de la llei: assenyalen uns determinats efectes nocius que els investigadors poden analitzar més a fons perquè després hi puguin intervenir els reguladors. The New York Times i The Observer de Londres van ser els que van revelar l’escàndol de Cambridge Analytica, quan vam saber que els consultors de la campanya presidencial de Donald Trump van explotar les dades de milions d’usuaris de Facebook sense el seu permís. El portal BuzzFeed News va informar sobre els posts ofensius publicats a Facebook i el paper d’aquesta xarxa en la matança dels rohingyes. El meu equip de ProPublica ha descobert que Facebook permet als anunciants practicar la discriminació en els anuncis de feina i d'habitatge.
Però obtenir dades de les plataformes és cada cop més difícil. Facebook ha sigut especialment agressiu: el 2021 va tancar els comptes d’uns investigadors de la Universitat de Nova York perquè feien servir “mitjans no autoritzats” per accedir als anuncis de la plataforma. Aquell any també va amenaçar amb emprendre accions judicials contra un grup de recerca europeu, AlgorithmWatch, que es va veure obligat a suspendre el seu projecte de seguiment d’Instagram. I a principis d’aquest mes Twitter va començar a limitar la capacitat dels usuaris per veure tuits amb l’objectiu de bloquejar, segons la companyia, l’obtenció automatitzada d’informació de la web de Twitter per part de xatbots d’IA, robots, emissors de correu brossa i altres “actors dolents”.
Mentrestant, les tecnològiques també han anat restringint l’accés autoritzat a les seves plataformes. El 2021 Facebook va dissoldre l’equip que supervisava l’eina d’anàlisi CrowdTangle, que molts investigadors utilitzaven per estudiar tendències. Aquest any Twitter ha substituït les seves eines d’investigació gratuïtes per una versió de pagament que té un preu prohibitiu i és poc fiable. La conseqüència és que la ciutadania té menys capacitat que mai de veure el comportament dels nostres guardians de la informació mundial.
El mes passat, el senador nord-americà Chris Coons va presentar la llei de rendició de comptes i transparència de les plataformes, que exigiria a les empreses propietàries de xarxes socials que compartissin més dades amb els investigadors i concediria immunitat als periodistes que recopilen dades d’interès públic amb unes mesures raonables de protecció de la privacitat.
Però, ara com ara, les iniciatives de la Unió Europea en pro de la transparència depenen dels estudiosos europeus, que demanaran a un organisme regulador que els doni accés a les dades de les plataformes i després, amb sort, emetran uns informes sobre la recerca.
Amb això no n’hi ha prou. Si volem que les plataformes retin comptes de debò, hem de donar suport als periodistes que estan en primera línia en la denúncia d’autòcrates, trols, espies, venedors i màfies de l’odi que fan servir les plataformes tecnològiques com una arma o que les necessiten per a les seves activitats.
La guanyadora del premi Nobel de la pau Maria Ressa dirigeix Rappler, un portal de notícies de les Filipines capdavanter en l’anàlisi de l’ús que fan de les xarxes socials els dirigents filipins, que se n’han servit per difondre desinformació, segrestar hashtags, manipular l’opinió pública i atacar el periodisme independent.
L’any passat, per exemple, Rappler va revelar que la majoria dels comptes de Twitter que difonien uns determinats hashtags en suport de Ferdinand Marcos Jr., aleshores candidat a la presidència, s’havien creat en només un mes, la qual cosa feia pensar que molts provenien de comptes falsos. Ara que han tancat el canal d’investigació de Twitter que utilitzava Rappler i que les plataformes estan prenent mesures enèrgiques contra l’accés a les dades, no sabem com s’ho faran Ressa i els seus col·legues per continuar fent aquest important tipus de periodisme que vol promoure la transparència.
Ressa ha demanat a la Comissió Europea, en uns comentaris publicats al portal Have your Say / Díganos lo que piensa al maig, que doni als periodistes “accés a les dades en temps real” a fi que puguin oferir “una visió macro de les pautes i tendències que creen aquestes empreses tecnològiques i els efectes nocius que a través seu es produeixen al món real”. (Jo també he presentat, en el mateix portal, juntament amb més d’una dotzena de periodistes, una petició a la Comissió Europea perquè es faciliti als periodistes l’accés a les dades de les plataformes.)
Tal com argumenta en el mateix portal de la Unió Europea Daphne Keller –directora del programa sobre regulació de les plataformes al Cyber Policy Center de Stanford–, permetre als periodistes i investigadors l’ús d’eines automatitzades per recollir dades obertes al públic de les plataformes és una de les millors maneres de garantir la transparència, ja que “és un tipus de transparència poc freqüent perquè no depèn de les plataformes que s’estan estudiant per generar informació o actuar com a guardians”.
No cal dir que les plataformes tecnològiques solen rebutjar les peticions de transparència al·legant que han de protegir la privacitat dels seus usuaris. Cosa que fa riure tenint en compte que els seus models de negoci es basen en la mineria i monetització de les dades personals dels seus usuaris. Però deixant això de banda, la privacitat dels usuaris no intervé aquí per a res: les dades que necessiten els periodistes ja són públiques per a tots els que tenen un compte en aquests serveis.
El que ara no poden fer els periodistes és accedir a grans quantitats de dades públiques de les plataformes tecnològiques per entendre si un fet és una anomalia o representa una tendència més àmplia. Si no aconseguim aquest accés, continuarem tenint el mateix que ara: un munt d’anècdotes sobre la prohibició d’un contingut o el bloqueig d’un usuari, però no sabrem del cert si aquestes històries són rellevants des d’un punt de vista estadístic.
Els periodistes escriuen el primer esborrany de la història. Si no ens deixen veure què passa a les plataformes més grans del món, aquesta història s’escriurà en benefici de les plataformes, no de la ciutadania.
Copyright The New York Times