Si la democràcia encara és capaç de proporcionar-nos grans moments de dignitat cívica, com diumenge al vespre a França, és perquè la democràcia és, ella mateixa, la dignitat feta sistema polític. Tant blasmada que és ella per ineficient, i és encara capaç, també, de contradir la demoscòpia convertida en aquella odiosa profecia del no hi ha res a fer. Doncs no, sempre hi ha objectius pels quals lluitar i, si hi ha lluita, hi pot haver victòria contra pronòstic.
Diumenge al vespre, X es va omplir de “Vive la France!” i de la Marsellesa de Casablanca interpretada a ple pulmó al bar d’en Rick per fer callar les cançons dels nazis. Era l’explosió de la llagrimeta esquerranosa, alleugerida en temps de descompte.
Però passades les emocions, tornem a l’origen: si la derrota de la ultradreta ha estat possible és perquè esquerra i centristes van ser capaços de pactar en dos dies una fórmula electoral que vencés el Front Nacional. És a dir, davant d’un perill imminent (podem discutir si van pactar pensant en els partits o en la República) bé que es van posar d’acord. Doncs bé, aquell pacte de la nit de la primera volta ensenya el camí: davant els urgents problemes de pèrdua de poder adquisitiu, de seguretat, d’estat del benestar, o els partits són capaços d’arribar a acords generosos o els tornarà a passar per sobre Le Pen amb les seves solucions fàcils, racistes, autoritàries i antieuropees. A Catalunya hem trobat sovint a faltar aquesta actitud despresa dels partits durant el fallit procés d’independència. La democràcia no és petita, la fa esquifida el personalisme i pensar que la societat mira la vida amb les ulleres dels partits.
