No és una crisi de joc, és una crisi de club

El Barça n’ha passat de tots els colors, però això d’ara és inaudit: l’entrenador ha anunciat una dimissió en diferit. És dubtós que la decisió sigui un encert, perquè quan dius que marxes ja has marxat, et converteixes en un ànec coix sense autoritat, i el focus passa a recaure sobre el procés de selecció de personal per trobar el substitut. El club ha convidat subtilment el soci a oblidar-se de “l’aquest any, sí” i canviar-lo per la pastanaga de “l’any que ve, sí”. Xavi acaba de salvar Joan Laporta d’haver-lo d’acomiadar (i indemnitzar) i li ha donat un any més de coll.

Xavi absorbeix com un parallamps totes les culpes: “Es destensarà la situació”. Ho sento, però no. Això no és una situació tensa, no és una simple crisi esportiva, sinó una crisi institucional, que és la continuació de la mateixa dels últims anys, però amb altres responsables. I aquí hi ha el perquè: el Barça no crea les condicions, ni al camp ni als despatxos, perquè els millors prenguin les decisions. Prima la fidelitat per sobre de la capacitat. Per això el Barça continua vivint al caire de la fallida i no té l’equip que vol sinó el que pot. Per això es gasta els pocs diners que té portant un nou que està verd.

El Barça no és capaç de retenir i fer créixer ni el seu propi talent ni els seus propis mites. Adeu a Messi, Koeman i Xavi, tots tres per la porta del darrere. I això ve de lluny. Que Guardiola i Txiki faci una dècada que treballin i triomfin a la competència i no vulguin saber res de tornar a Barcelona és dolorosament eloqüent. Per això els tambors de la societat anònima se senten cada dia més a prop i els èxits esportius fruit de la feina ben feta estan cada dia més lluny.