Avui ja és el dia de dir què és el que no-no hem fet. Perquè havíem de no fer moltes coses que en no haver-se de fer i haver estat fetes s’han no-no fet. Havíem de no agafar el mòbil, havíem de no fer excessos, havíem de no deixar passar l’ocasió de veure’ns, havíem de no veure tantes pantalles, havíem de no moure’ns, havíem de no prendre el sol, havíem de no cridar i no irritar-nos amb els que a l’estiu tenim a prop, havíem de no deixar per a més endavant això de la vora de les cortines i això del dentista i havíem de no tenir mandra de quedar, havíem de no pensar més en els altres que en nosaltres, havíem de no menjar tants processats, havíem de no irritar-nos a les cues perquè teníem temps, havíem de no criticar, havíem de no deixar-nos renyar ni dir males paraules, havíem de no fer aquest article.
Però s’acaba l’estiu i tots els negatius es tornen positius. Hem agafat el mòbil (no l’hem deixat), hem fet excessos (més que mai, perquè un dia és un dia), no ens hem vist (aviam si ara, al setembre, quan ens situem), hem estat amb els ulls a les pantalles (com hàmsters davant la serp), ens hem mogut (no hem sabut estar quiets), hem pres el sol (sense voler) i hem cridat (molt, de pura calor) i ens hem irritat (com a l’hivern) amb els que a l’estiu tenim a prop, hem deixat (per no se sap quant) això de la vora de les cortines i això del dentista (però de setembre no passa), hem tingut mandra de quedar (molta), hem pensat més en els altres que en nosaltres (com sempre), hem menjat tants processats com hem volgut (i demà més), ens hem irritat a les cues perquè teníem temps, i hem criticat (molt). Ens hem deixat renyar (per què?) i ens hem deixat dir males paraules (res de nou sota la capa del sol). Ara, escrivim l’article que vam dir que no hauríem d’escriure.
