“No concurseu, no floregeu...”
Els negociadors s’esforcen a dir que “el clima és bo” mentre l’ambient social i la confiança econòmica és espessa com la boira els dies bons, i els dolents és la tempesta de vent que precedeix l’huracà del final dels ERTO.
Després d’una relació de malfiança entre els socis de coalició de govern durant els últims tres anys, les eleccions catalanes han deixat un escenari de negociacions extraordinàriament complicat si no es vol acabar reeditant un govern dividit, contradictori i en permanent competència com l’anterior. És a dir, un malson en una cruïlla de canvi històric que no només ens afecta a nosaltres i al nostre melic sinó a Europa i al món.
A Catalunya les eleccions han canviat el pes de la responsabilitat de liderar i farà bé Pere Aragonès de veure com més aviat millor que són ell i els seus els que hauran de teixir complicitats, però que hauran de governar i no inhibir-se ens els moments clau per més delicats i més impopulars que siguin.
Un cop més la CUP té la capacitat de fer de king maker i li toca a ERC decidir fins on està disposada a ser devorada pels maximalistes. La CUP no enganya i pot inspirar polítiques socials més que acceptables si hi ha pressupostos, però no sembla un company de viatge fàcil ni recomanable per a un govern que s’haurà de centrar en la reconstrucció econòmica d’un país forjat bàsicament per petites i mitjanes empreses amb els seus treballadors i un exèrcit d’autònoms.
Quan falta una setmana per constituir el Parlament, ERC demana “generositat” i manté l’estratègia de posar-se al mig del tauler obrint negociacions amb la CUP, Junts i En Comú Podem simultàniament. Uns i altres consideren que “el clima és molt diferent del d’altres moments” i que s’avança en la confiança, però tots saben que obligaran ERC a triar i que no li posaran fàcil la geometria variable. De fet, a Junts es diu que “la via àmplia l’hauran d’anar tancant” i no fan acusament de recepció de la possibilitat que la CUP presideixi el Parlament, avançant-se a uns dies de pressió.
Les decisions sobre el paper dels anticapitalistes al Parlament precediran la negociació del govern amb Junts, avui centrada en explorar “una estratègia comuna” en temes relatius a com fer front a futures actuacions judicials i al funcionament de la potencial taula de negociació, i a l’expectativa de si els acords amb la CUP fan pujar el seu preu negociador.
Si la investidura de Carles Puigdemont el 2016 va passar per decapitar Artur Mas, i la de Quim Torra va arribar 144 dies després de les eleccions, aquesta vegada tampoc pinta fàcil.
El clima serà formalment bo entre els negociadors, i de fet és més discret, però en la societat hi ha desconcert i por al futur i no hi ha temps per perdre. Catalunya no es pot permetre una repetició electoral i la prioritat és un govern que actuï.
Els dèficits democràtics que té l’Estat són evidents i, per més profunda que es vagi fent la distància amb la monarquia, cal un govern que lideri i actuï desacomplexadament. La Generalitat ha de reaparèixer com un actor allà on es prenguin decisions sobre Catalunya i no es pot esborrar ni de les decisions industrials crítiques per al futur del país ni de les financeres, com ha passat els últims anys, quan el president de la Generalitat es va assabentar pels mitjans de l’operació bancària més gran de la història del país.
La proa s’ha de posar als fons europeus i vigilar els advertiments del Consell d’Estat sobre la necessitat de millorar auditories i controls. Ser-hi, acompanyar l’economia catalana -exportadora i que va més enllà de les grans de l’Íbex-, denunciar, actuar parlamentàriament. No fer-ho serà pavimentar el camí a la victòria d’un PSC que no dubtarà a capitalitzar els fons europeus per imposar-se electoralment a tres anys vista.
No floregeu
L’atzar, que havia desaparegut amb el covid, reapareix màgicament en una conversa improvisada amb Vicenç Altaió, que recorda una frase d’un dels gegants de la cultura catalana. Recorda quan J.V. Foix va dir a un grupet de poetes que l’escoltaven amb devoció: “No concurseu, no floregeu, no acontenteu les tietes”.
Doncs això, la construcció del futur requereix valentia i solvència, arriscar i no acceptar la mediocritat sinó pensar i actuar a trenta anys vista. El diagnòstic fa anys que està fet. Cal que un govern s’atreveixi a repensar el país i el tregui de la depressió col·laborant amb els millors. Un govern que no concursi, no pacti amb la mediocritat, que no perdi el nord per ser popular sinó transformador. “No concurseu, no floregeu, no acontenteu les tietes”, com diria J.V. Foix.