És notori que arreu del món avançat hi ha una veritable i generalitzada preocupació pel manteniment de la cohesió en societats tan diverses i canviants com les actuals. És una preocupació que sol posar l’accent en la necessitat de combatre la desigualtat i tota forma de discriminació i de pobresa. Tanmateix, soc del parer que la cohesió social entesa com a lluita a favor de l’equitat no garanteix la resolució del gran problema que hi va implícit: el del vincle social. És a dir, l’equitat no assegura el vincle indispensable per comptar amb els individus solidaris i compromesos amb la seva societat i que han de facilitar la prosperitat i el benestar col·lectiu.
És en aquesta línia de reflexió que m’ha semblat molt interessant la metàfora que descriu l’afebliment del vincle social i que ha estat emprada per Jérôme Fourquet, analista polític francès de l’Institut Fançais d’Opinion Publique (IFOP). En una recent entrevista a Marianne (28 d’octubre), Fourquet afirma que la França actual és una societat hidropònica. La hidroponia –o hidrocultiu– és el mètode de conreu de plantes sense terra que fa servir només aigua i nutrients minerals. Segons l’analista, doncs, França seria una societat sense arrels, instal·lada en una mena de realitat artificial sense els ancoratges profunds que havien nodrit la seva cultura.
El que diu Fourquet per a França es pot dir de totes les societats occidentals i, esclar, de la catalana. Només hi afegiria, per no participar en visions apocalíptiques, que si bé la hidroponia és una realitat creixent arreu, alhora hi ha prou evidència de la força de les resistències que s’hi oposen. Aquí, i sense voluntat de fer-ne ara cap inventari, en una mateixa setmana hem vist, d’una banda, l’extraordinària la capacitat de reacció d’un voluntariat solidari davant de les greus rierades a València. I de l’altra, hem tornat a comprovar l’enorme potència i resiliència que té l’associacionisme cultural als Països Catalans, ben expressat dissabte passat a Lleida en el lliurament dels premis anuals que atorga l’ENS, que n’agrupa les moltes federacions, que representen desenes i desenes de milers de membres actius. Un associacionisme que si alguna cosa el caracteritza no són només les seves arrels, sinó la capacitat de fer arrelar els que hi participen.
La qüestió, però, és saber quina és la magnitud del procés de desvinculació i les conseqüències socials, culturals i polítiques a què ens aboca. I ho és perquè cada vegada hi ha més veus qualificades que expliquen victòries com les de Donald Trump o els avenços de l’extrema dreta a Europa pels sentiments d’inseguretat i de por, l’abandonament que sent el ciutadà de les institucions polítiques i la desconfiança que se’n deriva, o el ressentiment que neix per la manca de reconeixement, tot a causa d’aquesta crisi del vincle social.
L’extensió del desarrelament és fàcil de constatar. En l’àmbit escolar, amb la creixent desaparició de la transmissió d’una cultura bàsica comuna als currículums escolars. En el demogràfic, amb xifres a Catalunya d’un 40% de població censada que no hi ha nascut, sumada als nous fluxos de població passavolant, indiferent sinó hostil al territori que ocupen i a la llengua que s’hi parla. En el cultural i festiu, amb exemples de celebració comercial tan desarrelada i americanitzada com el Halloween. I, per no dir-ne més, en el comunicatiu, amb la desterritorialització d’unes xarxes de relació social extremadament inestables i anonimitzades. És a dir, ensenyaments, persones, festes i xarxes que no tenen cap necessitat d’establir compromisos de lleialtat nacional.
No dic pas, en definitiva, que no s’hagi de combatre la desigualtat, la discriminació o la pobresa, òbviament. Dic que és notòriament insuficient. Hi ha països molt avançats en aquests combats que sempre havíem admirat –el nord culte, feliç i lliure del poeta– que no se sostrauen pas de l’afebliment del vincle i les seves conseqüències. Fins i tot, i en sentit contrari, és precisament la crisi del vincle social el que fa retrocedir en combats anteriorment guanyats a favor dels avenços socials.
Totes les lluites socials, en qualsevol terreny i per universals que siguin els propòsits finals –de les feministes a les educatives o les climàtiques–, haurien de construir-se arrelant en la societat per a la qual treballen, començant pel respecte a la llengua pròpia del país. Tot objectiu de cohesió hauria de deixar clar que sense sacrifici individual no es pot millorar el benestar general. I és així perquè la cohesió també porta associats deures d’arrelament i lleialtat. És el vincle social el que pot oferir una valuosa promesa de futur col·lectiu.
