Aquest estiu, el passo lluny de casa amb una incertesa nova, fins ara desconeguda. Camino pels carrers de Berlín, nedo als llacs gèlids dels afores de la ciutat, marceixo les tardes llegint sota un om que hi ha al jardí d’aquesta residència d’escriptura, i tot ho amara una incertesa nova, original: no sé on viuré quan torni a Barcelona, d’aquí a unes setmanes. Just abans que comencés l’estiu, em vaig dedicar a buscar una llar a la ciutat que, des de fa anys, és el nom que dic si algú em pregunta d’on soc. Vull dir: no es tracta de cap capritx, solament del desig de continuar vivint al pam de terra que considero casa meva.
Amb les persones amb qui me’n vaig a viure, vam activar el protocol indicat, com un ritual d’iniciació: ens vam instal·lar les aplicacions de lloguer de pisos, vam establir els filtres (barris preferits, nombre d’habitacions, límit de preu), vam crear un dossier amb tota la informació que no coneix ni el nostre amor més preuat (nòmines, rendes, contractes, vida laboral, padró) i ens vam activar als telèfons les alarmes que es disparen cada vegada que algú afegeix un immoble a les plataformes. Estem preparats, ens vam dir.
Des d’aleshores que cada notificació ens desbrida una emoció similar a la del coqueteig, com si ens escrivís algú que ens agrada secretament, estem pendents que ens parli un comercial que ens deu una resposta, seduïm com podem els propietaris i escrivim cartes de presentació on ens venem com els millors inquilins: hem acceptat els termes del joc cruel i estem disposats a desplegar les armes de la millor manera. Després, més tard, ens enviem missatges entre nosaltres lamentant-nos de les negatives que ens arriben i del procés que s’allarga, també de la culpa de sentir-nos agents actius d’aquestes lògiques perverses. I no hi ha manera: cinquanta candidats (ara la recerca d’habitatge és com un procés de selecció de feina) per un pis de seixanta metres quadrats i els escollits no som nosaltres.
Els professors David Madden i Peter Marcuse tenen una tesi ben clara, respecte al que està passant: cap política menor no capgirarà la crisi de l’habitatge. Un bon exemple seria aquella promesa impracticable de Collboni que pretén eliminar deu mil pisos turístics en cinc anys: una solució per a res. Ells afirmen, també a l’assaig In Defense of Housing, que les motivacions governamentals en el sector de l’habitatge tenen més a veure amb el manteniment de l’ordre polític i econòmic, que no pas amb la recerca de solucions reals per a la crisi. El que venen a dir, de fet, és que cal polititzar la dimensió econòmica de l’habitatge perquè el que hem fet fins ara ha estat despolititzar-la, com si l’economia fos una cosa neutra, apolítica, incorregible. I és que la manera com entenem i gestionem l’habitatge estructura les relacions de poder i és una eina, afirmen tots dos, de mantenir l’ordre social i prevenir la insurrecció.
Tot això és una manera de dir que cap gest d’aquest viacrucis és en va, ni gratuït: des del moment en què ens vam instal·lar les aplicacions fins al moment en què li pregàvem a un comercial que, si us plau, arreglés aquelles finestres que no tancaven, tot, absolutament tot, estava concebut com un element més en un sistema complex d’acumulació de capital, i res ni ningú no pensava en la casa, ni en qui vol o necessita viure allí, ni en el dret fonamental a l’habitatge. Ras i curt: els diners davant la vida. O com algú afirmaria, fàcilment: estem venuts. I no aniria errat.
Però la cosa no va de mi, que no tinc casa, no va dels meus, va de tots: he vist les millors ments de la meva generació destrossades pels portals immobiliaris, perdudes entre amenaces de comercials que abusen del seu poder, desafiant la mirada als altres candidats que fan cua davant d’una porta oberta esperant de veure un pis on no viuran mai. El repte és el de cercar alternatives, com les que proposen Madden i Marcuse: desmercantilitzar el sistema d’habitatge, defensar l'habitatge públic, democratitzar-ne la gestió, ampliar la lluita... i la pregunta és si ho arribarem a veure, això. Si des d’una finestra petita d’un pis dels afores, o d’una ciutat llunyana, albirarem com altres persones poden arribar a viure dignament a la ciutat que és seva, a la ciutat que algun dia va ser nostra.
