Per què no som capaços de trobar-hi solucions?

Començo per un autoespòiler: no tinc la resposta, però que passin els anys i continuem arrossegant alguns problemes clama al cel.

Com la falta de metges. Mira que en fa d’anys que sentim els col·legis professionals advertint que ja és aquí la jubilació dels baby-boomers. Doncs resulta que falten metges. I, per cert, just en el moment que tenim més facultats de medicina que mai a la història.

Em recorda un cas que vaig viure des de la ràdio: 1995, uns empresaris es queixen de la falta de matricers. 2005, tornem a tocar el tema i els empresaris continuen dient que falten matricers. I què els puc dir de la FP dual, tan posada com a exemple d’entrada al mercat de treball i que costa tant d’implementar.

I podríem continuar amb la falta d’habitatge. Que falten pisos assequibles se sent a dir des de fa unes quantes vides.

O la lluita contra el canvi climàtic, que és una altra d’aquestes històries lamentables: en un país on l’estiu crema de tant de sol, continuem pagant la llum a preu d’or i no ha estat fins ara, quan s’han ajuntat els fons Next Generation de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, que s’ha mogut a gran escala i amb bonificacions de taxes municipals la instal·lació de plaques d’autoconsum.

Suposo que ho fa que el polític i l’assessor viuen pendents de les pròximes eleccions, i del futur que se n’ocupi Rita. En altres casos, els interessos econòmics del sistema s’imposen al bé comú, però en un moment en què som capaços de reaccionar a gran velocitat als canvis socials que han donat pas a nous drets, per què en alguns problemes continuem ancorats en el “torni demà” de Larra?