No fer-se cap il·lusió ni una

Si una cosa no es desprenia de la roda de premsa en què Pere Aragonès i Jordi Sànchez van donar a conèixer l'acord de govern entre els seus respectius partits, era il·lusió. Tan poca il·lusió, però tan poca, que ni tan sols el van anunciar com a acord sinó com a preacord, per evitar suspicàcies. Com als tebeos i com als dibuixos animats, Sànchez i Aragonès semblava que sortissin socarrimats després d'haver-se estimbat per precipicis, defenestrats de dalt d'un gratacel, haver estat arrossegats pels cavalls dins la pols de la planura i haver sofert l'explosió d'algunes bombes marca Acme. Al seu darrere, amagats entre l'escassa vegetació dels Jardins del Palau Robert, mil ulls, propis i aliens, que vigilaven cada paraula que diguessin, no fos cas que algun dels dos sortís del guió mil·limètricament pautat.

Les coses tan pautades i mil·limetrades, naturalment, exclouen la il·lusió, la capacitat de sorpresa i de seducció. Pot semblar paradoxal, tractant-se d'un govern que promet una cosa tan inaugural com la construcció d'una nova República (tot i que és cert que no es va fer servir aquesta paraula, sinó la perífrasi “ple exercici de l'autodeterminació”). Però la mesura real de la mirada i de les forces amb què les parts arriben a aquest acord (preacord, perdó) la dona l'atenció que el presidenciable Aragonès, en repassar una per una les carteres que han de formar el nou executiu, va dedicar al departament de Cultura. Va consistir en un esment rutinari, per dir amb desgana que Cultura exercirà les mateixes funcions que fins ara (no n'hi han tret, almenys) i també contribuirà a “fer país”, i se suposa que no a desfer-lo. Hauria estat fàcil fer-ho lluir una mica més, potser amb alguna menció a la possibilitat d'augmentar-ne el pressupost fins al 2% o fins allà on fos possible, ja que s'ha dit i s'ha tornat a dir. Tenint en compte que és un dels sectors que més pateixen els estralls de la crisi del coronavirus, hauria estat un detall. O encara més fàcil, dir alguna cursilada d'aquestes tan del país, sobre com la cultura també ens ha salvat durant la pandèmia. Fer com allò que deia Montserrat Roig: digues que m'estimes encara que sigui mentida. Però ni això.

El repartiment dels recursos entre conselleries d'un partit polític i de l'altre no serà un drama menor, i el fet que Economia i els fons europeus estiguin en mans de Junts fa preveure que l'acord entre ERC i la CUP penja d'un fil molt prim. “Un govern cohesionat i amb renovades energies”, va dir Aragonès. “Un govern per exercir plenament el dret a l'autodeterminació”, va dir Sànchez. Són expressions que formen part més dels desitjos que de la realitat. Perquè es vegi que nosaltres també en sabem, tancarem l'article amb una cita de Josep Pla. Pertany al llibre Fer-se totes les il·lusions possibles, que fou publicat el 2017 amb textos fins aleshores inèdits, i que deu el títol a aquest fragment: “Res em fa il·lusió. [...] L'ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionat, depriment, però què hi voleu fer?”

Sebastià Alzamora és escriptor