La consellera de Cultura ha fet marxa enrere i ha promès que la literatura catalana i la castellana no seran optatives a batxillerat, com deia ahir al matí el ministeri. Quin greu, ostres. Ja me n’havia fet a la idea. Em semblava lluminós que un alumne del batxillerat humanístic es pogués graduar fent la mateixa literatura que els seus col·legues del científic. No tenia sentit, però és que tampoc té sentit unificar la física i la química, ni té sentit que un alumne que suspèn al juny, tres dies després ja pugui fer un examen de recuperació on (segurament) serà aprovat. I així els seus pares –clients, no pas usuaris– podran tenir la festa en pau.
Que les lectures de batxillerat siguin obligatòries té –o tenia– una funció: aconseguir que tothom passi per aquesta vida havent llegit –obligat, esclar– alguna cosa més que les instruccions d’un xampú. Jo fins ara ho veia bé, de la mateixa manera que veig bé que s’obligui algú que s’està formant a menjar verdura, fer esport o dutxar-se. Però ara ja soc una altra. Es pot passar per aquesta vida sense llegir. I tant. De fet, amb la música ja passa. Com que no és obligatòria, algú es pot morir sense haver escoltat mai Bach, Beethoven, els Beatles o Bowie. I no és menys infeliç, ni és més bona persona. Ensenyem-los a dutxar-se, i no pas coses inútils com l’art. L’art no és competencial.
I si no cal llegir ficció, que trobo que no, no cal saber fer redaccions, i per tant no cal que la lectura i l’escriptura siguin obligatòries. No cal saber llegir i escriure. Ara es poden enviar notes de veu. Diu que els nois es traumatitzen fent lletra lligada. Que no ho facin. Si volem ficció ja tenim les sèries.
