No és la llei, és la mirada

La reacció pública massiva que hi ha hagut a la sentència del cas de la Manada, pròpia d'una societat que ja no tolera que se la tracti com sempre, ha provocat, paradoxalment, la reacció política habitual i per tant desproveïda de significat real. Els governants han fet el que tenen al catàleg, el que fan sempre en casos de la crònica negra que escandalitzen: anunciar que s'estudiarà un canvi de la llei.

Això pot arribar a materialitzar-se o no. Si es fa, pot ser que es faci malament o que es faci bé. I, fins i tot si es fa bé, queda el dubte de si servirà per al que ha de servir. Això sí, de moment –penso que pensen– haurà fet el servei de calmar el personal i permetre a segons qui tenir la consciència tranquil·la. Total, només es tracta de menystenir uns legisladors que ja no recorda ningú, en aquest cas els que van fer el Codi Penal del 1995: el primer posterior al franquisme, perquè l'estat espanyol va funcionar durant vint anys amb el Codi Penal que havia deixat el dictador.

Aquesta vegada, el ministre portaveu, Íñigo Méndez de Vigo, ha afegit un pensament de pebre a aquesta maniobra de tirar merda als que ja no pinten res: en lloc de fer-ho en genèric, ha concretat que l'article de la llei que han utilitzat els magistrats de l'Audiència de Navarra es va aprovar "en època del president González". El més greu –o ridícul– és que ha ignorat –o parla sense saber de què parla– que els articles referits a les agressions sexuals van ser retocats el 1999, el 2004 i el 2010: sota governs, per tant, tant del PP com del mateix PSOE, que podrien haver-ne fet una reforma més contundent, igual que han fet amb molts altres punts del Codi Penal –com el que fa referència al terrorisme–, que al capdavall és una llei potinejada a bastament.

Deixant a banda la temptació de la mesquinesa a la qual no poden resistir-se, no deixa de ser un èxit social que la gent es faci escoltar. I no és que estigui malament aquest propòsit d'esmena, sobretot si és real, una incògnita que ja s'aclarirà. El problema és que difícilment aquesta eventual modificació de la norma portarà on s'està demanant d'arribar, a un canvi de perspectiva.

La llei, la lletra del Codi Penal, tal com està ara, no és l'autèntic problema. El fet d'establir una gradació entre abusos i agressions sexuals hauria de permetre penalitzar proporcionadament un ventall ampli de comportaments. La qüestió és com s'aplica la norma. El problema el tenim en la mirada dels jutges que, a través de la doctrina –marcada pel Tribunal Suprem i utilitzada massa sovint de manera acomodatícia–, acaba generant una versió de la norma que potser els legisladors ni reconeixerien.

Si el tribunal ha acabat decantant-se per l'abús, en lloc d'aplicar l'article d'agressió sexual i al·legant que no hi ha intimidació, és perquè la mirada dels jutges –no la dels tres magistrats d'aquest cas, sinó la de tots els que han dictat sentències semblants abans, homes o dones– és estrictament masculina. Si no se sap –perquè no t'ha passat o perquè no has volgut escoltar qui ho ha viscut– el que és anar pel carrer quan s'ha fet fosc mirant de reüll quan sents passes al teu darrere –una cosa que les dones solen fer instintivament des de l'adolescència i durant tota la vida– no es pot valorar el grau d'intimidació que representa que cinc paios eufòrics de festa et fiquin en un portal decidits a fer amb tu el que els doni la gana. Si s'aplica als delictes sexuals els mateixos criteris mecanicistes que serveixen per diferenciar un furt –sense violència– d'un atracament –amb violència o intimidació, que sol anar associada a l'exhibició d'una arma– i no se surt d'aquí, mai s'arribarà a protegir les víctimes de les agressions sexuals.

I això depèn de la voluntat de canviar la doctrina, que no és res més que un criteri incrustat a la ment dels magistrats a través dels anys i de sentències que es retroalimenten a base de repetir el mateix argument una vegada darrere l'altra, com si s'apliqués una plantilla. Una plantilla que, per cert, dissenya el Tribunal Suprem, el màxim òrgan judicial espanyol, al qual s'hi arriba per designació d'un Consell del Poder Judicial extremadament polititzat: ho denuncien diverses associacions de jutges. Fins que no es capgiri aquesta mentalitat, serà difícil que cap redactat del Codi Penal obri el miracle.