Sensellarisme: no cal arribar a l’extrem

L’any ha començat amb tres persones sense llar mortes al carrer. Ha passat en els pitjors dies de l’hivern i tothom s’ha posat les mans al cap, com si això no succeís la resta de l’any, com si la duresa de viure al carrer només fos visible quan fa molt fred (o quan fa molta calor) i com si únicament s’arrenqués una reacció quan es donen situacions extremes. La seva mort és el senyal inequívoc que s’ha fallat a les persones, el resultat d’un fracàs col·lectiu i l’evidència clara de la vulneració de drets fonamentals com l’habitatge, la salut o la seguretat. 

El sensellarisme és més que viure al carrer. Són totes aquelles formes de negació a un habitatge digne, assequible i adequat. És haver de viure en un lloc on no hi ha unes condicions mínimes d’habitabilitat o sense subministraments bàsics (aigua, gas i llum). És haver d’ocupar, dormir al ras, viure en un alberg, en una caravana o en un equipament residencial perquè les llistes de les taules d’emergència per a un habitatge social són tan llargues que no poden donar-hi resposta o perquè els dispositius que existeixen no s’acaben d’ajustar a altres problemàtiques que acompanyen la persona, que van més enllà de l’habitatge, com les addiccions, la salut mental o, senzillament, la desconfiança. És haver de patir l’amenaça de ser desnonada per la impossibilitat de pagar el lloguer o la hipoteca. És quan una família sencera viu en una sola habitació i quan desenes de persones, sovint desconegudes entre si, conviuen amuntegades en un únic pis. Tot això és sensellarisme. 

Erradicar el sensellarisme, com tants altres reptes socials, suposa anar a l’arrel del problema. D’una banda, anar al fons de la qüestió comporta canviar el model social i econòmic perquè l’actual no serveix. Aquest està enfocat al guany econòmic i no a les persones, com ha evidenciat el covid-19. Ni les cures, ni l’atenció ni el benestar de les persones són al centre, ben al contrari. El sistema funciona gràcies a les desigualtats que ell mateix genera, que afavoreixen una part de la ciutadania i que perjudiquen especialment les dones (la pobresa de les dones és més severa que la dels homes, tenen feines més precàries i menys remunerades i hi ha una responsabilitat desproporcionada en el temps invertit en les cures i el treball domèstic no remunerat). Oxfam Intermón acaba de publicar un informe que assegura que les mil fortunes més grans del món han recuperat en només nou mesos la riquesa que tenien abans de la pandèmia, mentre que les persones en situació de pobresa podrien trigar fins a deu anys a refer-se. És només un exemple de com és de desigual i injust.

D’altra banda, cal cercar altres respostes perquè les que s’estan oferint no són les adients. El sensellarisme s’ha d’entendre com un fenomen estructural fruit d’altres problemàtiques també estructurals: una manca d’habitatge social i uns preus cada cop més excloents, un treball precari herència de l’anterior crisi del 2008 i unes greus dificultats que encara tenen moltes persones vulnerables per accedir a uns ingressos mínims. Sense un parc d’habitatge assequible (ara mateix és tan sols d’un ridícul 2%, lluny de la mitjana europea, que és del 15%); sense un mercat laboral de qualitat que trenqui amb la dinàmica de sous baixos i contractes temporals i sense garantir drets essencials, com ara la renda garantida de ciutadania o l’ingrés mínim vital, que poden evitar la pèrdua de la casa, no s’hi podrà posar fi, i el que es faci seran pedaços.

Les solucions al sensellarisme no poden ser temporals ni provisionals, han de ser estables i a llarg termini. Ningú vol un sostre en el qual resguardar-se temporalment, tothom vol una llar en la qual sentir-se segur. La resposta també implica entomar-ho com un repte de país, ja que no es pot afrontar tan sols des de l’àmbit local o metropolità perquè afecta ciutats i pobles de tot Catalunya. És més, si les causes són globals, totes i cadascuna de les administracions tenen la responsabilitat i l’obligació de coordinar-se i treballar-hi conjuntament, des d’una perspectiva transversal i establint sinergies amb altres agents clau. Les entitats socials que, des de fa anys, acompanyen i ofereixen suport a persones en exclusió residencial sempre s’han mostrat disposades a estrènyer la cooperació i a tenir un paper actiu en el disseny i desenvolupament de les polítiques socials. I, per últim, es necessita destinar-hi recursos, perquè els invertits fins ara són insuficients. S’haurien de dedicar més a la prevenció i menys a la reacció, perquè no cal arribar a l’extrem de l’extrem.

Sira Vilardell és vicepresidenta i coordinadora del grup de treball d'inclusió de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya

Susanna Roig és coordinadora del grup de treball d'habitatge i dret a l'energia de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya