Allà on no arriben els McDonald’s
La teoria dels arcs daurats del periodista Thomas Friedman diu que “No hi ha dos països amb un McDonald’s que hagin anat a la guerra entre ells des que cadascun d’ells va obrir el seu primer McDonald’s”. La idea era validar la globalització neoliberal, demostrar que amb l’enfortiment de la interdependència econòmica, la pau arribaria sola. Doncs bé: el dia que van caure les primeres bombes sobre Kíiv, Rússia tenia 847 punts de venda de McDonald’s, mentre que Ucraïna en tenia 108. També sabem que, poc després de la invasió, la multinacional del pallasso inquietant, com tantes altres, va tancar el seu negoci a Rússia. Les franquícies han estat substituïdes per Oncle Vània, una cadena de menjar ràpid inspirada en la gran obra de Txékhov, que aprofita que en ciríl·lic la nostra V s’escriu B i posa la grafia girada parodiant la M de McDonald’s, de manera que canviï però tot segueixi igual.
Que els McDonald’s conquerissin l’antiga Unió Soviètica, o la ciutat prohibida de Pequín, resumeix una evolució històrica que només ara comencem a entendre del tot. En teoria, durant la Guerra Freda competien els dos projectes universalistes més radicals que havia produït la Modernitat. Tant la democràcia liberal, amb els drets humans i la defensa de les llibertats de l’individu, com el comunisme, amb la internacional dels treballadors i la revolta del proletariat per abolir les classes, eren dos somnis moderns perquè havien de valdre per a tothom arreu del món, independentment de llengües, races i cultures. La guerra no era entre nacions, ni entre civilitzacions, sinó entre dues utopies que aspiraven a transformar el món sencer.
Però quan la democràcia liberal va guanyar, l’única que es va universalitzar va ser el capitalisme. En realitat, liberalisme i comunisme s’assemblen més entre ells que amb el mercat. Tal com explica el filòsof i crític d’art Boris Groys, que va viure sota el règim comunista rus més de quaranta anys, el capitalisme no ofereix una alternativa. L’universalisme de les ideologies és explícit i articulat, demana unes conductes determinades a tothom que s’hi afiliï. Però el capitalisme és un universalisme camuflat, perquè amaga les seves exigències darrere un tornado de mercaderies i idees multicolors. Segons Groys, la diferència és que el vell universalisme polític demanava abandonar la identitat personal per enrolar-se en un projecte transformador, mentre que l’universalisme del mercat permet que tothom dissenyi la identitat personal que vulgui sempre que es limiti a quedar-se en el reialme estètic i no tradueixi els canvis en una conducta perillosa per al sistema.
A l’inici de la guerra, l’ARA va publicar un article de Slavoj Zizek que es preguntava què vol dir realment defensar Europa. El filòsof hi defensava que Occident només se salvarà si deixa d’acollir els refugiats rossos i d’ulls blaus i “construeix ponts amb els països en desenvolupament i emergents, molts dels quals tenen una llarga llista de greuges justificats contra la colonització i l’explotació occidentals”. El que en realitat volia dir Zizek, que es defineix com a comunista, és que el futur d’Occident depèn de continuar el llegat universalista de la Il·lustració, i dur-lo fins al final.
Tant el liberalisme com el comunisme són dues branques del tronc de la Modernitat europea. Davant dels nostres ulls, estem veient emergir un món amb civilitzacions cada cop més compartimentades, que addueixen valors culturals diferents per justificar robatoris, genocidis i injustícies de tota mena. Els ucraïnesos encarnen una esmena a aquest relativisme premodern. Malgrat compartir les mateixes arrels ètniques que els russos, que Putin esperava que els durien a rebre la seva invasió amb els braços oberts, la gent de Kíiv demana entrar a la Unió Europea al costat d’italians, francesos, alemanys, i un llarg etcètera de cultures molt més allunyades de la seva. Els valors universals segueixen tenint sentit, i estaria bé recordar que contenen una demanda molt més elevada i exigent que tenir un McDonald’s a la cantonada.