No arribar

Confesso que em fan molta ràbia les persones organitzades. Aquelles que aconsegueixen acomplir totes les cites de la seva agenda i a més tenen temps per anar a la perruqueria, practicar esport, quedar amb els amics i estar al dia de les estrenes de la cartellera. Suposo que en realitat les envejo, perquè jo sempre tinc la sensació de no arribar, que el dia se m'escapa, que em falten hores. I això em fa sentir culpable. Mireu a quina data estem i encara he de demanar hora per fer la declaració de la renda. Em poso malalta quan veig l'agenda plena de fletxetes que passen les coses d'un dia a l'altre perquè no les he pogut fer, però em nego a estar tot el dia enganxada als aparells.

Enyoro l'època en què arribaves a casa i el primer que preguntaves en entrar-hi era: M'ha trucat algú? I després, amb la llibreta a la mà, escoltaves els missatges del contestador automàtic. T'arribava tota la informació a la vegada. Avui dia, com que et poden localitzar en qualsevol lloc i en qualsevol moment, tothom suposa que estàs al dia dels mails, els whats i els missatges diversos que t'envien i esperen la teva resposta ipso facto . Els importa ben poc el que estàs fent. I probablement, en aquell moment pots llegir o escoltar els missatges que reps però no els pots contestar. La intenció és arribar a casa i posar-m'hi, però un cop obro la porta, les tasques quotidianes fan que oblidi ràpidament els bons propòsits. I quan per fi m'hi puc posar, he estat incapaç de retenir tota la informació que he rebut. I així van passant els dies, mentre s'acumulen les coses sense fer.

Vull aprofitar aquestes línies per demanar disculpes a totes les persones que em deixen missatges, trucades perdudes o correus electrònics que encara no he contestat. Prometo que algun dia ho faré. Potser quan torni a tenir insomni.