Mentre els cineastes iranians s’obren camí enmig de les tumultuoses seqüeles del moviment Dones, Vida, Llibertat, la Casa Àsia presenta una mostra de pel·lícules iranianes en col·laboració amb l’ambaixada de la República Islàmica de l’Iran i la Fundació Farabi, una institució governamental.
Els règims autoritaris han reconegut al llarg de la història la importància del cinema per difondre propaganda i normalitzar les atrocitats que cometen. En aquest sentit, el cinema iranià no ha sigut una excepció sota la fèrula dels aiatol·làs.
L’aiatol·là Khomeini considerava explícitament el cinema prerevolucionari com el “centre de l’obscenitat”; és a dir, creia que els artistes cinematogràfics no eren uns instruments adequats per difondre la propaganda del seu règim. Per això, quan va arribar al poder, més d’una generació de valuosos actors i artistes cinematogràfics iranians van ser depurats. Durant l’existència de la República Islàmica la pràctica de l’interrogatori i l’empresonament s’ha convertit en el principal mètode per controlar aquest sector, cosa que ha provocat la pèrdua de tot el capital intel·lectual i artístic del cinema iranià.
Ja des del començament de la Revolució, el govern i els seus seguidors van exigir que el cinema es posés al servei dels seus interessos i creés productes que els beneficiessin.
Dintre de la seva programació més recent, la Casa Àsia, en col·laboració amb l’Ambaixada de la República Islàmica i la institució governamental Fundació cinematogràfic Farabi, va inaugurar dijous un cicle de projeccions de pel·lícules que volen contribuir a l’objectiu cultural de construir ponts entre barcelonins i iranians.
La Casa Àsia té la responsabilitat de presentar una imatge de l’Iran, ara, quan fa només un any d’una de les revoltes més importants contra la dictadura islàmica. És estrany que per fer-ho hagin optat per col·laborar amb dues institucions governamentals: l’ambaixada de la República Islàmica i la Fundació Farabi.
Però què és la Fundació Farabi? Poc després de la instauració de la República Islàmica es va decidir que, a més de controlar el capital destinat al cinema, les produccions i els artistes d’aquest àmbit també havien de quedar sota la supervisió dels organismes de seguretat. Aquesta politització la va impulsar el govern amb una dedicació i inversió considerables, amb l’objectiu de transformar ràpidament el cinema en una institució propagandística convenient des de la perspectiva del govern. Es van crear diversos organismes governamentals de seguretat amb una bona dotació de capital i força poder executiu per tirar endavant aquest projecte, entre els quals es destaquen la Secta Artística de la República Islàmica i la Fundació Farabi. El pressupost dels organismes de seguretat –com el ministeri d’Intel·ligència i la Guàrdia Revolucionària– i d’altres agències estatals es va destinar a projectes que estaven sota els auspicis d’aquestes institucions. El deure d’aquestes institucions no era només difondre propaganda per normalitzar la repressió dintre de les fronteres, sinó també produir pel·lícules amb elements artístics per als festivals internacionals. L’objectiu era fer films afins a Occident en què no hi hagués cap rastre d’ira popular contra la dictadura religiosa, que diluïssin les causes de les protestes i resultessin, a més, prou exòtics als ulls dels occidentals.
Al final, aquesta estratègia ha desembocat en la mort del cinema independent iranià.
La corrupció de les relacions, el poder, el control i el capital que la República Islàmica ha imposat al cinema han dificultat molt l’aliança dels cineastes amb el poble. Les dones hi tenen una situació d’allò més peculiar perquè sobre elles ha recaigut la missió de fer publicitat del model ideològic del govern. Però aquesta vegada tot ha canviat. Han sigut moltes les destacades actrius iranianes que s’han tret el hijab obligatori en solidaritat amb Dones, Vida, Llibertat, i molts actors han fet costat a les dones i han suspès alguns projectes. Han detingut uns quants artistes i els han enviat a la presó, mentre que altres corren el risc d’enfrontar-se a ordres d’execució.
La lluita i la resistència dels artistes cinematogràfics contra l’explotació governamental han impulsat la següent revolta a escala mundial. El Festival de Cinema de Berlín va sancionar, per primera vegada en un festival d’aquestes característiques, els representants del govern iranià i dels mitjans de comunicació estatals. En lloc dels habituals estands d’institucions governamentals iranianes com la Fundació Farabi, se’n va assignar un, dintre del prestigiós mercat del festival, a l’Associació de Cineastes Independents Iranians. El Festival de Cannes, el més gran del món, ha mantingut aquesta tendència. No van acceptar cap pel·lícula del cinema oficial iranià i només se’n va projectar una que tocava temes de crítica importància i que no havia rebut l’autorització del ministeri de Cultura i Orientació Islàmica per participar en festivals estrangers.
I així ha sigut com s’ha donat una oportunitat al cinema independent i underground iranià.
Tot i així, els artistes cinematogràfics paguen en aquests moments el preu d’aquesta resistència. Ara que la Fundació Farabi té la intenció de projectar pel·lícules per als barcelonins, a més de vint destacades actrius iranianes els han prohibit treballar i sortir del país, molts artistes han sigut detinguts o encara han de respondre pels seus càrrecs davant els tribunals de la República Islàmica després de ser interrogats, altres s’arrisquen a greus condemnes com l’execució i molts han recorregut a l’exili per salvar la vida.
