No, això mai!
Llegim a l'ARA un contingut a propòsit de l’afició micològica de molts catalans. La notícia ens ve a dir que en una tardor bona, com la present, se solapen dos esports interrelacionats. El d’anar a buscar bolets, per part de tots nosaltres, i el d’anar a buscar boletaires, per part dels bombers de la Generalitat.
A la notícia, i per evitar la segona activitat, se’ns donaven aquestes recomanacions: “Fer seguiment de la situació meteorològica, vestir de colors vius o dur una armilla reflectant, anar ben calçats i dur roba d’abric, agafar aigua i alguna cosa de menjar, informar amics o família d’on estarem i ser conscients d’allò que la nostra forma física ens permet”. I és aquí on m’aturo. A les recomanacions dels bombers. ¿Mirar el temps? Sí, i tant. Això ho fem cada dia, anem a buscar bolets o no. Una altra cosa és que, “com que s’equivoquen tant...”, en fem cas. ¿Vestir de colors vius o dur armilla reflectant? Hum. Fa vergonya. I es tracta que no et vegin els altres boletaires. Anar de colors llampants entre bolets només ho pots fer si ets un barrufet o el gnom David. ¿Agafar aigua i menjar? La segona part (menjar) sí. Uns entrepans no li falten mai, al boletaire. Potser per beure porta altres coses. ¿Anar ben calçats i dur roba d’abric? Sí, això sí. ¿Ser conscients d’allò que la nostra forma física ens permet? Podem intentar-ho, però de vegades la flaire del bolet ens encega. Ara bé, ¿com pretenen, per Déu, que els boletaires “informin amics o família d’on seran”?
El codi deontològic boletaire prohibeix expressament informar d’on penses anar a buscar bolets. És secret! No es pot revelar ni si se t’està a punt de menjar un ós, un senglar, el llop de la Caputxeta o en Gargamel! Ser boletaire és com ser espia. I és per això que al boletaire perdut li costa tant trucar al 012. Equivaldria a revelar on és. I prefereix, esclar, la mort per congelació.
