Com a principi general, es comença donant la benvinguda a l’extrema dreta a una manifestació i s’acaba –ben aviat– arribant-hi a acords al Parlament. El que va dir el president de l’ANC, Lluís Llach, en una entrevista a RAC1 aquest dimarts va tenir una enunciació una mica confusa i de seguida va ser matisat pel compte de X de la mateixa organització, i per tots aquells que van voler treure ferro a les paraules del líder de l’Assemblea, bé perquè són admiradors de les seves cançons, bé perquè troben que té raó. O per la suma de les dues coses.
En realitat el que va dir Llach és el que –tristament– avui dia pensen molts: cal prioritzar la independència (o el desig o la voluntat d’assolir la independència), i si de cas després ja parlarem de la resta. “La resta” vol dir que tampoc no entrarem a discutir sobre racisme, xenofòbia, supremacisme, masclisme o LGBTI-fòbia, a condició que es doni un suport decidit i contundent a la independència. Són els mateixos que mantenen sempre aixecat el dit acusador que detecta traïdors, venuts, botiflers, wokes, bonistes i portadors de lliris, o defensors d’allò que ells consideren pensament tou o idees febles. Tots aquests sí que no mereixen contemplacions i són una nosa en l’assoliment del bé superior.
Cometen, de forma simètrica, la mateixa lectura aberrant de la realitat que aquells que no tenen inconvenient a anar de bracet de Vox (prèviament els havien donat la benvinguda) sempre que defensin la unitat d’Espanya. Relativitzar l’extrema dreta de cadascú, i blanquejar-la com una versió potser massa vehement de les pròpies idees però com gent amb qui al cap i a la fi et pots entendre, és una ofuscació que pot tenir conseqüències ben fosques a curt i mitjà termini. Flirtejar-hi per impostar una determinació i una força d’esperit que senzillament no es tenen, com fan alguns personatges de la cultura o del pensament, és una demostració d’ego decadent i miserable. I una equivocació greu: deixar que l’extrema dreta s’apropiï indegudament de les reivindicacions i les idees que en principi li són contràries –com denuncia Najat El Hachmi sobre la lluita contra el masclisme d’arrel islàmica– equival a deixar podrir aquestes reivindicacions i aquestes idees.
D'altra banda, va ser mereixedora d’aplaudiment la intervenció del president d’Òmnium, Xavier Antich, ràpida i concloent traçant una línia de discurs que separa de forma irreconciliable la tradició de l’independentisme democràtic i qualsevol forma d’aproximació a Aliança Catalana. Sense les ambigüitats, sense els relativismes, sense les torsions retòriques d’aquells que ja fa un temps que preparen la pista d’aterratge per a les aliances de les formacions de “la dreta nacional”. En qualsevol cas, aquesta Diada pot haver naturalitzat una nova i definitiva divisió dins l’independentisme català, entre aquells que estarien disposats a fer la independència de la mà de l’extrema dreta i aquells que no hi estarien (no hi estarem) disposats. No hi estarem disposats mai, perquè no era això.
