La primera llei antitabac espanyola és de l'any 2006, dins el primer mandat de Zapatero, i va ser ampliada l'any 2010, durant el segon. Va tenir fortes protestes en contra, entre les quals hi havia la de qui subscriu: ja només falta que l'Estat ens digui a quina hora hem d'anar al llit i amb qui, repetia a qui em volgués escoltar, inflamat d'un individualisme que jo volia imaginar àcrata però que només era idiota. Esmento l'anècdota personal perquè, allò que aleshores vaig blasmar poc menys que com un atemptat contra la llibertat personal, fa anys que em vaig adonar que era una mesura necessària per protegir la salut pública. Me'n vaig adonar, potser val la pena aclarir-ho, quan encara fumava. Té a veure amb una certa idea del bé comú, i amb entendre que el més just és prioritzar l'interès general per davant del particular.
A banda de les meves i les de tants altres fumadors acostumats fins aleshores a contestar amb acudits dolents quan sentíem parlar de fumadors passius, la llei antitabac va comptar amb les protestes de l'hostaleria, per a qui qualsevol modificació dels hàbits d'oci i consum és motiu per posar el crit al cel, i naturalment de les dretes diverses, les espanyoles i les que no ho són tant, que veien una ocasió lluïda per mostrar el seu suposat tarannà liberal. “És que no ens agraden les prohibicions”, deien de seguida. Una declaració d'aquest estil sol funcionar, perquè en principi és difícil no estar d'acord amb qui es mostra contrari a les prohibicions, tan antipàtiques. Es basa en la força de l'argument ad ignorantiam: ningú, o molt poca gent, es queixa del fum dins els locals d'oci; per tant, això vol dir que tothom està satisfet. A més, lliga fàcilment amb certes proclames llibertàries, com aquella del “prohibit prohibir” del Maig del 68, que encara té el seu públic. La realitat, però, és que ara a tothom li sembla una aberració que es fumi dins un restaurant. Fins al 2006, el fum del tabac era un element que es pressuposava a la restauració, i en formava part d'una manera tan natural i arrelada com els coberts o les estovalles. I també és cert que el PP, que ara es declara en esperpèntica rebel·lia contra les mesures antitabac a les comunitats on governa, no va canviar res de la legislació establerta durant els anys que Rajoy va ser president. Altra feina tenien, com dirigir trames Gürtel o policies patriòtiques.
La manera d'aconseguir que els humans, que vivim en societat, no sotmetem el bé comú al nostre gust i caprici, és a través de mesures que estableixin un ordre. Normes, en definitiva, que necessàriament establiran prohibicions i obligacions. I sancions, quan s'escaigui. Les proclames suposadament contràries a la prohibició i favorables a la llibertat sovint no són més que grunyits reaccionaris que cerquen que el que sempre ha abusat de la paciència dels altres (o de coses més sensibles que la paciència) ho pugui seguir fent sense haver de donar explicacions de la seva conducta. Solen seduir públics poc atents, i també intel·lectuals oportunistes.
