Totes les morts són doloroses. Les morts evitables ho són encara més. Aquests dies estem veient com veïns de la nostra mar són assassinats i massacrats en un genocidi inacceptable. Dolor i ràbia. La DANA ens duu ara les morts dels de casa, els veïns i veïnes de la València metropolitana. Molt dolor i molta ràbia. És difícil escriure quan les persones mortes superen les dues-centes, quan encara n’hi ha tantes de desaparegudes i quan encara hi ha tantes viles enfangades. Dolor, silenci, emoció i tota la solidaritat i empatia. I indignació. Però hi ha algunes coses que ja se sabien i cal recordar-les.
1. Hem de restaurar la matriu ambiental. Hem omplert lleres, barrancs, planes inundables i espais litorals, hem construït infraestructures que bloquegen el curs de l’aigua i ens hem quedat tan amples. El model econòmic basat en el totxo i el turisme no permetia matisos. Ara cal començar a desconstruir, despavimentar, reallotjar, restaurar ecosistemes, repensar infraestructures, respectar les zones inundables… Serà car i dolorós. Persones de bona fe que van comprar cases enmig d’una riera s’hauran de moure. Rendistes, fons voltor i especuladors de tota mena hauran de canviar de negoci o de país… Quants morts més calen per començar?
2. Hem de redissenyar i adaptar les nostres ciutats perquè siguin resilients davant la intensificació dels fenòmens meteorològics extrems i de la calor. Des de la perspectiva ecològica, la resiliència és la capacitat d’un sistema de sobreposar-se a les pertorbacions sense alterar-ne significativament les estructures i la funcionalitat, amb l’objectiu de tornar al seu estat original un cop la pertorbació ha acabat. Amb una perspectiva de pertorbacions més severes i més recurrents, no podem seguir igual. La resiliència genera una nova perspectiva no vinculada a la solució dels impactes ambientals al final de la línia, sinó a la incorporació de criteris per a la prevenció i la integració en el procés de planificació, construcció i gestió de la ciutat. Això ha de permetre desenvolupar projectes urbans amb un grau més alt d’adaptació davant les incerteses i els efectes certs de la crisi climàtica (orientats, per tant, a la generació d’estructures flexibles, redundants, modulars, implantant solucions basades en la natura, prioritzant els sistemes de gestió adaptativa i de resposta ràpida i modulable).
3. Hem de treballar uns millors sistemes de protecció civil basada en la gestió del risc. Això demana formació, informació i sistemes d’avisos i alertes. La ciutadania ha de conèixer perfectament els riscos a què està exposada (incendis a les urbanitzacions, onatge a la costa, ventades, tempestes, calor...). Ha de saber fins a quin punt és vulnerable segons la capacitat de resposta de les administracions i ha de saber com ha de gestionar els riscos, com actuar davant dels avisos i com autoprotegir-se. Les administracions públiques han de fer la seva feina: coordinant-se, exigint més als operadors dels serveis públics, reduint la vulnerabilitat amb inversió, formant i informant. Avaluar i actualitzar els plans de prevenció és molt important per ordenar la resposta a l’emergència; avisar a temps, com s’ha vist, és determinant. Una empresa no pot funcionar sense un bon pla i programa de riscos laborals. Ha de posar els mitjans per minimitzar-los i formar les persones per protegir-se. Com a societat hem de fer el mateix. Quants morts més faran falta?
4. Hem d’estar a l’avantguarda de la descarbonització per poder exigir als altres que facin tot el que calgui per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La Mediterrània és una de les regions més vulnerable als efectes del canvi climàtic, que està fent més recurrents i més intensos fenòmens meteorològics que no són nous... Tan nociu és el negacionisme com el retardisme. Ens cal una acceleració radical de la transició energètica i la ràpida implantació d’energies renovables; de transport col·lectiu i actiu eficient; de reutilització i reciclatge de materials a gran escala i de reducció de la generació i el reciclatge de residus. Cal un canvi radical en el sistema alimentari i el sistema productiu. Posar fi als beneficis basats en els combustibles fòssils. Qui ha contaminat que pagui i que deixi de contaminar. Garantir que no hi ha noves inversions fòssils. No ser-ne còmplices. Pensar un model territorial i econòmic que no requereixi ampliar infraestructures fòssils, que no es basi en el consum infinit de materials. Cal assegurar unes condicions de vida i d'habitatge dignes per a les persones joves i les persones grans… Està dit, està demostrat: quantes morts caldran perquè estigui fet?
