No accepto crítiques

S’ha generalitzat en matèria jurídica un tipus de client ben curiós. Quan algú va a un metge, acostuma a deixar-se aconsellar. És absurd dir-li categòricament al metge: “Curi’m aquest càncer”. El pacient sap que se sotmetrà a un tractament que pot requerir una intervenció quirúrgica i que el seu resultat és sempre incert, malgrat com s’ha progressat en aquesta matèria.

Darrerament, però, quan a un advocat se li consulta l’opinió, sovint el client exigeix resultats, com si estigués comprant un moble o una rentadora. El dret no és una ciència de resultats certs, però això el client sembla ignorar-ho i per tant no vol demanar l’opinió del professional i deixar-lo actuar en el seu millor interès, sinó que vol imposar la seva voluntat. Tan sols necessita que el seu advocat li doni cobertura jurídica, fins i tot encara que sigui aparent. Tant li fa si el que vol fer és legal o no. Creu que el seu advocat podrà encarregar-se de manipular i retorçar la realitat i les normes perquè aparenti ser legal. M’ha passat a mi mateix com a professor algunes vegades, sobretot quan m’ha cridat algú del món de la política. No busca consell. Pretén que confirmis amb el teu parer el que ell ja pensa fer. Si no ho fas i li expliques que el que anhela no és legal i que per tant no és possible, simplement desapareix. Busca algú que li segueixi el joc, i malauradament sempre troba algun jurista irresponsable.

Tot això podria explicar-se per una tendència neoliberal a considerar que les accions només tenen valor si aconsegueixen resultats rendibles, la qual cosa és absurda pensada en termes sistemàtics. No poques actuacions generen només exemplaritat o benestar, i no per això són rebutjades al no obtenir resultats econòmicament quantificables. Insisteixo, és possible que aquesta mentalitat tingui una influència sobretot en persones que es consideren -o voldrien considerar-se- pertanyents a una elit social o econòmica i que actuen com a barroers aprenents de poderosos empresaris. Potser la cinematografia hi ha tingut influència. Els espectadors estan molt acostumats a veure com la policia altera proves o els advocats falsegen fets i lleis per aconseguir guanyar. No dic que tot això no passi mai, ni de bon tros, però cal reconèixer que el que relaten cinema i sèries és ficció en l’enorme majoria dels casos. Tanmateix, cal assumir que la ciutadania ho creu.

És possible que en realitat la causa d’aquesta actitud de diversos clients d’un jurista sigui una altra de molt diferent: moltes persones són incapaces d’acceptar una crítica. No volen que els diguis que han obrat o obraran malament. Ells t’expliquen el que volen fer i no accepten que els portis la contrària, àdhuc en el seu benefici. És a dir, només volen que t’uneixis al seu equip. A partir d’aquí, només esperen sentir-te aplaudir i donar cobertura a les seves bestieses. No volen que els adverteixis que perpetraran grolleres salvatjades jurídiques. Només anhelen complir la seva voluntat i que tu ho facis possible, o que en el pitjor dels casos intentis protegir-los. No és un tipus de client nou. Fa anys, un empresari molt conegut, ja mort, feia el mateix. Es passava el dia protagonitzant actuacions vergonyoses o negocis jurídicament inviables. Ja acabat el dia, cap a les 2 de la matinada era capaç de trucar a casa al seu advocat perquè deixés el llit i la família i anés a salvar-lo arreglant els seus embolics. Nota: aquest tipus de client encara existeix.

I tot i no ser tan intempestiu, és més freqüent del que es creu. Pot ser un pare o mare irresponsable que només vol la custòdia dels seus fills per escarnir el seu ex, un treballador gandul que intenta obtenir la improcedència del seu just acomiadament, un empresari que creu que a Espanya existeix l’acomiadament lliure i destrossa la vida de persones sense voler-les indemnitzar. Uns directius empresarials que demanen als seus advocats allò que les lleis prohibeixen per guanyar diners, uns propietaris que desnonen llogaters sense causa per llogar més car, unes persones que ocupen pisos on no viuen no pas amb finalitats socials sinó només per fer diners, etc. El perfil socioeconòmic dels murris és molt variat.

També poden ser polítics que no suporten que el dret els porti la contrària. Ni es preocupen d’entendre’l. Simplement passen per sobre de les lleis, i fins i tot tracten que el poble els segueixi en el camí directe de la victòria en unes eleccions. I després de l’autarquia d’ells només... Aquests clients són els més perillosos, perquè poden destrossar societats i generacions senceres.