Podia semblar que la banda de l'exèrcit formada a Montjuïc va interpretar la Marxa reial per Macron i per Sánchez, però, en realitat, l'estava interpretant perquè la sentís un públic domèstic: els catalans i els espanyols, com a expressió simbòlica del missatge de la Moncloa sobre la fi del Procés. I la lletra de l'himne deia: "Amb mi de president, l'himne d'Espanya sona a Barcelona". Sota l’aparent argument de la cimera hispano-francesa, en realitat el tema eren l’agenda "del reencuentro" a Catalunya i la propaganda preelectoral hispano-espanyola.
Catalunya condiciona sempre la política espanyola: el restabliment de la Generalitat amb la tornada del president Tarradellas o la construcció de l'estat de les autonomies en són exemples. I també la condiciona en política exterior, tant per triar l’escenari de la cimera d'ahir amb França com pel fet de no reconèixer Kosovo (o kosovo, en minúscula, quan el seu equip de futbol ha de jugar contra la roja).
Passen els segles i aquesta capacitat de condicionar no s'acaba, però tant és veritat això com que la capacitat de condicionar s’acaba sempre amb un topall que l'Estat posa a l'alçada que li convé, segons si se sent més fort o més feble.
Però tot això és el joc del gat i la rata, que ens sabem de memòria.
És enutjós haver d’aguantar la hipocresia que representa que Madrid i París parlin d’interconnexió mentre Espanya ha trigat dècades a connectar-se amb França per alta velocitat, o que encara no hagi acabat el Corredor Mediterrani, o que França no obri els camins fronterers, i que tots dos estats arraconin el català a Europa. De manera que per moure el topall i jugar de gat a gat, cal que els partits independentistes contestin una pregunta: aquí no s'ha acabat res, però què continua?
