Les nits al ras (Barcelona, 1931)

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsDel reportatge d’Anna Murià (Barcelona, 1904 - Terrassa, 2002) publicat al diari La Rambla (30-XI-1931) aquest dissabte fa vuitanta-vuit anys. La nova generació catalana feia periodisme social a la manera crua dels contemporanis nord-americans. Els coneixia prou bé una Murià amb un bon domini d’idiomes. Durant la guerra va dirigir Diari de Catalunya (òrgan d’Estat Català).

No sabem per quin motiu hi ha a Barcelona, fa una llarga temporada, tan gran quantitat de captaires. [...] El fet dels captaires, però, el suposem transitori. No ho és, en canvi, mentre no es faci un gran esforç per a remeiar-lo, car l’hem vist sempre, el fet dels pobres que han de dormir al ras. En una gran urbs com la nostra és inevitable que diàriament es trobin un bon nombre de persones mancades d’aixopluc per a passar la nit; causes que és impossible de prevenir, produeixen i produiran sempre aquest contingent de desemparats. És un mal que hem d’acceptar per força... Però no havem d’acceptar de cap manera la manca de sensibilitat de l’urbs que mira amb indiferència com uns éssers humans s’aixopluguen a la serena i que, en arribar la nit, no sap tenir el gest de justícia d’oferir un sostre a aquells que no poden procurar-se’l. D’ençà que per primera vegada, de matinada, descobrírem un espectacle insospitat..., -les cadires del passeig de Gràcia, de la plaça de Catalunya i de les Rambles, totes ocupades per dorments miseriosos, a centenars, [...] la idea de la crueltat de l’urbs ens neguiteja. No comprenem per què tots plegats no traduïm la pena en acció, per què no ens és un impuls dinàmic aquella punyida que sentim quan anem pel carrers a altes hores de la nit i veiem remoure’s un fardell al caire d’una porta... [...] D’ençà que a la plaça del Born hi ha el comerç a l’engròs, es veuen per aquells voltants grups d’infants famolencs que mengen les deixes podrides del tràfec del mercat. Van mig despullats, descalços, les nenes, a voltes, cobertes amb una americana d’home; els xicotets, porten només uns pantalons espellifats i un bocí de parrac que fa de camisa. Els més grandets, en duen a coll d’altres que encara no caminen. Hom no sap d’on venen, ni on tenen els pares; durant llargues temporades, hom veu cada dia els mateixos grups, fins que desapareixen i en venen d’altres. És inútil que intenteu interrogar-los; pobres criatures, no saben explicar res, i sembla que sols els domini l’instint que els fa regirar àvidament els munts de desferres i xuclar el suc fermentat de les fruites llançades... I a l’entorn, hi ha grans magatzems d’anònimes milionàries: hi ha cases bones, i fins museus; hi ha tones de menjar dins del mercat. I a Barcelona hi ha una Junta de Protecció de la Infància. [...] Cal evitar aquests espectacles miseriosos. Barcelona s’ha de tornar hospitalària, si vol ésser digna del seu prestigi. Cal construir un gran aixopluc, confortable, sa, higiènic, per a recollir-hi tots els que no tenen sostre, siguin qui siguin, vinguin d’on vinguin. Cal fer-ho tot seguit. Que s’habiliti un palau de Montjuïc, un hotel de la plaça d’Espanya, o dos, o tres, el que sigui. Però de seguida, perquè aquest hivern -el primer hivern de la República!- ningú a Barcelona hagi de dormir al ras.