“Un cop acabi la tempesta no recordaràs com vas sortir-ne, però una cosa sí que és segura: no seràs la mateixa persona que va entrar-hi”. Aquesta frase de Murakami sobre la capacitat de les maltempsades de convertir l’esglai en un estímul per sobreviure i millorar, la podrien signar per duplicat al celler Vall Llach de Porrera.
L’aiguat de 1994 va desfer mig poble, i aquell va ser el senyal perquè Lluís Llach i el seu amic de tota la vida, el notari Enric Costa, se sumessin a la recuperació d’unes vinyes tan llegendàries com oblidades, en una terra sentenciada per la pobresa i el despoblament. Trenta anys més tard, el Priorat elabora uns dels millors vins del món. El 2021, la nevada de la borrasca Filomena va ensorrar la teulada d’un celler construït a finals del XIX. Aquest dissabte, la nau principal, ara coberta de fusta vigorosa, servia de menjador per als convidats a La nit del Poble, una trobada amb col·legues d’altres cellers i amics de la casa, que ara dirigeix la generació següent, amb l'Isa Serra i l’Albert Costa al capdavant.
Al voltant d’unes taules ben servides i parades, la conversa va anar de vins (cada vegada tenen més sortida els blancs), de la falta de pluja (en René Barbier fill es fa creus del microclima sequíssim de Gratallops), de les intuïcions dels enòlegs i dels gustos dels clients nacionals i internacionals del Priorat. En Llach s’ho mira amb emoció als ulls com si recordés l’endemà de la tempesta, i confessa a la Natza Farré, que seu al seu costat: “Gairebé et diria que em fa més il·lusió tot això que hem fet aquí que la meva pròpia carrera musical”.
