Cal felicitar els partits independentistes per haver aconseguit finalment esvair la majoria absoluta que havien tingut del 2015 ençà. No ha estat fàcil, perquè era una majoria sòlida i resistent, però a força de partidisme, tacticisme, bregues internes, rancúnies, tírries, personalismes, petulància i xerrameca han arribat a fer la feina. Ara podran seguir barallant-se, amb acusacions mútues de ser els causants de la liquidació d’aquesta majoria.
Això no vol dir, lògicament, la desaparició de la massa social independentista, sinó la seva desmobilització, desactivació i dispersió. Molts votants independentistes s’han quedat a casa (hi haurà algú que sigui prou curt d’atribuir-se l’abstenció), alguns han triat opcions irrellevants com la de Graupera i Ponsatí, d’altres han votat Illa, i en el pitjor dels casos, Aliança Catalana. Quan una idea es deixata fins al punt de produir bosses de brutícia d’ultradreta, vol dir que ha arribat a una estació final i que li cal no ja recalcular el viatge, sinó començar un viatge nou. Vol dir, també, que l’independentisme com a tal no és una ideologia, sinó un objectiu que s’ha de modular d’acord amb les diferents ideologies, algunes de les quals són indesitjables. Però això ja ho sabíem. O no? Rescalfat per tercera vegada, el plat del retorn de Puigdemont aguanta però té gust de derrota; la proposta pragmàtica d’ERC senzillament s’esfondra; el curiós procés de reflexió i redefinició de la CUP no ha anat enlloc. El resultat és que aquests tres partits perden quinze escons, mentre que Aliança Catalana n’obté dos que seran una permanent font tòxica que inevitablement embrutirà la imatge del conjunt de l’espai independentista. Alguns podran seguir negant que existeixi l’extrema dreta independentista, mentre la sentirem bramar a cada sessió. Entre la ultradreta espanyola de Vox i la ultradreta catalana d’Aliança assoleixen quasi un 12% de representació al Parlament.
El PSC guanya en vots i en escons i, per tant, el vencedor de la nit és Pedro Sánchez, perdó, Salvador Illa. Per al candidat i exministre, la victòria és aritmèticament complicada: la tasca d’aconseguir armar una majoria que permeti la investidura, primer, i que permeti governar, després, es presenta àrdua. Una altra opció és una governabilitat basada en la geometria variable i els acords puntuals. En la lectura madrilenya dels resultats, la victòria socialista i la liquidació de la majoria independentista representen el triomf que Pedro Sánchez anhelava i necessitava, dins l’eslàlom de mines antipersona en què consisteix la seva presidència. Tanmateix, el bloc de la dreta ultranacionalista espanyola tampoc té motius per a la queixa: entre el PP i Vox sumen vint-i-sis escons i gairebé el 20% del vot. Veiem per fi desaparèixer una altra formació tòxica, Ciutadans, però el verí que ha expel·lit al llarg de la seva existència queda impregnat a la política catalana i a l’espanyola. El tòpic diu que, a les nits electorals, tothom guanya. Els partits independentistes, avui, millor que no diguin gran cosa.
