Aquests dies llegeixo la novel·la d’en Josep M. Carbonell, La nissaga d’Abraham Estruch (editorial Tierra), que explica la història de dues branques familiars retrobades, procedents de contextos culturals, geogràfics i religiosos molt diversos (Manhattan, a Nova York, i Sant Martí Vell, al Gironès). Aquest mot, nissaga, fa pensar en línies familiars, però també en retrobaments estivals.
Diu Joan Coromines que la paraula nissaga (sinònim d’estirp, casta) és d’origen desconegut. També diu: “hi ha la possibilitat que fos derivat de ressaga, o d’una variant fonètica d’aquest, en el sentit despectiu de ‘gent o animal roí’”. A la Catalunya Nord, aquest vocable sol designar un conjunt d'infants turbulents i propensos a jugar d’una manera que no agrada a les persones grans. Per això, sovint es diu: “Quina mala nissaga!” Aquest mot també podia referir-se a una mainada de família nombrosa.
Coromines explica que l’ús vulgar originari fou abraçat pels escriptors de la Renaixença i incorporat fermament en el llenguatge literari. O sigui, que nissaga pot tenir un valor despectiu, però també referit a una línia genealògica, com per exemple quan diem, en el títol de la novel·la de Josep M. Carbonell, La nissaga d’Abraham Estruch (els seus descendents).
Aquest mot ens fa pensar en l’època estival, en què nissagues de tota mena es retroben en un sol lloc, a vegades la casa familiar d’estiueig, el poble o la ciutat d’origen familiar que encapçala una manera de veure el món, un territori viscut, un punt de sortida i d’arribada. A l’agost, les branques familiars, disperses degut a la globalització, que ha repartit per diversos països fills, cosins i nebots, es convoquen per passar uns dies plegats en un indret comú, d’on tothom preserva variadíssims records d’infància, en general força idealitzats. El meu amic filòsof Miquel Seguró acostuma a dir que les vacances d’estiu són com la magdalena de Proust, l’olor i el gust d’aquella infantesa del dolce far niente, durant el qual petits i grans deixaven passar el temps sense que cap objectiu de rendiment concret travessés l’ensopiment vagarós de les hores. L’ús literari de nissaga ens fa pensar en la densitat d’aquests teixits familiars que autores com la recentment traspassada Rosa Regàs havien descrit amb clarividència, a Diari d’una àvia d’estiu (2004), quan parlava de la xerinola amb tota la patuleia de nets a la seva casa de Llofriu. Cal dir que el rol de les àvies en aquesta mena de concentració familiar estiuenca fou, i encara és, absolutament essencial. Tanmateix, amb la hipermodernitat, tots aquests rols s’estoven. Els grans van desapareixent i altres descendents passen a complir un rol diferent, que a vegades dissol la unió anterior. Potser és a l’estiu, durant les vacances en un indret carregat de sentiments i valor simbòlic, on sempre es torna, que la paraula nissaga adquireix un to més íntim i més lúdic. I també, per a qui vulgui deixar el romanticisme una mica de banda, més lúcid, a propòsit de qui som, qui són els nostres i d’on venim.
