És com aquella escena de la pel·lícula Roma de Federico Fellini en què es troben en una gruta uns frescos d’una casa romana de fa 2.000 anys. L’aire que entra de fora fa que les pintures mil·lenàries desapareguin davant la mirada horroritzada dels arqueòlegs. Així actua el turisme sobre els llocs, esventrant-ne la memòria per petrificar-la fins a reduir-la a un souvenir. Les plataformes socials han donat continuïtat a aquesta dimensió del turisme; els influencers treuen els indrets a la llum, els canonitzen i els deixen amb una anèmia persistent fins que desapareixen sota la multitud nouvinguda. “Aquests gorgs s’han fet famosos gràcies a Instagram”, ens diu la vigilant. A la comarca garrotxina s’han posat ferms limitant l’accés als espais naturals, l’any passat ja era així. La coherent decisió et porta a viure una situació estranya, la de fer cua per banyar-te en uns tolls on d’adolescent hi anaves i venies amb la colla d’amics a discreció. Les cues d’ara generen experiències administrades, converteixen el món en un espai de distribució demogràfica, circulem com les mercaderies, amb un lapse de temps limitat per assolir una mínima experiència. ¿Com es poden tenir experiències gratificants en un món on tot ja està dat i beneït, transitat, catalogat, gastat per endavant? La cua també ens alerta d’un excés, en aquest cas demogràfic: no hi ha espai per a tanta gent, som matèria sobrera.
Sense cap mena de dilema, els influencers estableixen un pacte tàcit entre ells, deixen que els seus col·legues de professió es fotografiïn sols en els espais de postal, dissimulant el fora de camp, és a dir, la munió de visitants que fan que l’experiència real del lloc sigui la de formar part d’una massa. La fotografia esdevé un simulacre per a les masses virtuals. Val a dir que passejar-se per les plataformes socials és una manera econòmicament i ecològicament més sostenible de fer el turista. El turisme de megamasses virtuals ens brinda canvis de lloc instantanis, fantasies a la carta. A diferència del turisme digital, el nucli del turisme de sempre es troba en el seu caràcter sacrificial. S’erigeix sobre un ritual en què es tracta d’aprendre a estar els uns amb tots "aquells" altres, sortint de la nostra àrea de confort per entrar en un confort artificial, hiperreal, que, com que hem de reaprendre què és la família, la felicitat, el contacte social, les identitats culturals o nosaltres mateixos, esdevé un emplaçament estrany, anormal, incòmode. Què som quan no treballem, quan no podem estar ocupats, lliurats al deure, a les responsabilitats? Què som en els llimbs d’una autopista, enmig d’una massa, o en un indret on l’únic que se’ns exigeix és que gaudim, motiu pel qual el laconisme es fa omnipresent, ja que no sempre en som capaços? Què som quan som turistes?
Ningú vol ser un turista i, en canvi, tots ho som, fins i tot aquells que avorrim viatjar o que intentem evitar-ho. Enguany la diàspora lúdica s’ha produït de forma descontrolada, la gent s’ha lliurat a un suposadament “redemptor” carpe diem; tots viatjant per sobre de les nostres possibilitats mentre la inflació fa estralls, el preu de l’energia es dispara i els russos bombardegen centrals nuclears i ciutadans ucraïnesos. Si el segle XX va inventar el turisme de masses, el segle XXI preconitza un turisme en temps continu, en què a les masses desaforades s’hi afegeix una manera de viatjar més exigent i potser, fins i tot, més cruel. La batalla per ocupar espais aparentment genuïns, per descobrir aquells indrets que encara no han estat instagramitzats, les ànsies per obrir la capsa de pandora de l’efímer exotisme contemporani, és constant i a l’estiu es multiplica. Volem escorcollar fins a l’últim racó del planeta.
I mentre esperem que arribin les postres en el restaurant del càmping, tres notícies decoren l’ambient a la televisió: no hi ha gel, l’AP-7 està col·lapsada, el risc d'incendis i l'escalfament global són una amenaça real. Les notícies vinculades a la crisi energètica i climàtica contrasten amb la imatge que es desprèn de les vacances. Ningú para atenció als televisors, el volum al mínim, els càirons versejant salmòdies. Quantes dècades portem mirant les notícies com si fossin un carret de diapositives, de postals caduques? Si Instagram ens dona la versió candy de la realitat, els mitjans ens n’ofereixen la seva versió més terrible. I aquest contrast ni ens sorprèn ni ens fa canviar el rumb de les vacances, i ens indignem perquè no ens porten gel amb el refresc mentre els pols es desglacen quatre vegades més ràpid del que estava previst. Així té lloc en el vas, així també a la Terra. I ens protegim de l’evidència del desastre ecològic pensant a través de frases fetes: “L’any que ve hem de buscar un lloc amb més temps, on no hi hagi tanta gent”. I coem aquesta vana il·lusió al llarg dels mesos, buscant espais d’oci que, en realitat, a la llarga, acabaran sent refugis climàtics. El turisme massiu és un creador d’escenaris falsejats, de tòpics neutralitzadors d'identitats culturals, un momificador i erosionador dels llocs, i, finalment, un dispensador de megamasses que necessita enormes dosis d’energia per funcionar, aquella que ja no tenim, ni a nivell personal (el treball ens deixa exhausts), ni a nivell planetari. L’escena de la pel·lícula de Fellini ens instava a fer alguna cosa: “Fes alguna cosa!”, deia l’arqueòloga a l’enginyer, però la catàstrofe estava servida. Potser encara podem fer alguna cosa, deixar de configurar el nostre calendari laboral amb l’estructura actual que ens deixa exhausts fins al moll de l’os (a nosaltres i al planeta) i ens porta a delir-nos de les lobotomies estivals, a “desconnectar” de tot; també podríem crear jornades laborals de quatre dies setmanals, trobar un equilibri real entre les activitats econòmiques i les no econòmiques, i buscar més temps per a les recerques i les cures individuals i col·lectives, humanes i no humanes.
