Ni memòria, ni vergonya
S’està desenvolupant a Espanya un concurs, una mena d’ Operación Triunfo informal per veure qui la diu més grossa contra el “procés” català; qui formula l’analogia més insultant, la desqualificació més recargolada, la metàfora més despectiva. Significativament, en aquest certamen hi despunten noms que figuraven ser d’esquerra, dirigents molt destacats del PSOE felipista. Per exemple, un Joaquín Leguina que, reconvertit en tertulià d’extrema dreta, deia fa un parell de setmanes sobre els independentistes catalans: “La diferencia de ETA con esta situación es que aquellos mataban, y éstos todavía no”.
Potser gelós del seu confrare, l’altre divendres qui va decidir postular-se a un premi d’aquest joc dels disbarats va ser Alfonso Guerra. En compareixença pública a Madrid, va explicar que “la rebelión contra la ley o golpe de estado civil” engegat a Catalunya “no es algo nuevo”; va comparar l’escenari actual amb el Sis d’Octubre i va concloure expressant el desig que “ahora salga igual que en 1934”, quan la República “contestó muy bien”.
Durant la seva joventut a la llibreria sevillana Antonio Machado, Alfonso Guerra potser venia llibres, però en va llegir pocs, almenys d’història. Si ho hagués fet amb algun profit, sabria que el Sis d’Octubre català no va tenir, en la intenció del president Companys, el més mínim contingut secessionista. “L’Estat Català de la República Federal Espanyola” que s’hi va proclamar no era un subterfugi ni un eufemisme per amagar la ruptura, sinó l’expressió precisa dels anhels populars que havien omplert les urnes en el referèndum —pactat!— de l’agost de 1931. Uns anhels que no van trobar encaix en el marc jurídic espanyol establert posteriorment, però que ara, la tardor del 1934, Companys pretenia recuperar dins el context —ho diré en terminologia actual— d’una reforma constitucional espanyola, encara que fos impulsada amb mètodes poc convencionals.
És a dir, que el Sis d’Octubre català formava part d’una crisi política general espanyola, i s’inseria dins la protesta de —cito les paraules de Companys— “totes les forces autènticament republicanes d’Espanya i els sectors socials avançats”. Per això el president, en nom de “la Catalunya liberal, democràtica i republicana”, va expressar la “solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret”, els va oferir refugi a Catalunya i va acabar el seu discurs amb un “Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República en el cor de tots”. Estrany separatisme, no troben?
Que Alfonso Guerra, militant socialista des de fa 53 anys i vicesecretari general del PSOE del 1979 al 1997, ignori o fingeixi desconèixer això és molt greu, perquè l’octubre de 1934 el principal impulsor de la “protesta general contra el feixisme” a què va al·ludir Companys va ser... el PSOE. Aquest i la UGT (encapçalats per Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto) havien cridat a la vaga general revolucionària des de la mitjanit del 4 al 5 d’octubre —un dia i mig abans que la Generalitat mogués fitxa—, de manera que, el 6 al vespre, ja hi havia duríssims combats entre insurrectes i forces de l’ordre a Cantàbria, Biscaia, Guipúscoa i, sobretot, a Astúries. Qui sap si, sense aquests fets, Companys hauria restat en wait and see.
En qualsevol cas a Astúries, on eren hegemònics, els socialistes —i amb ells, comunistes i llibertaris, aplegats rere la mítica sigla UHP (Unión Hermanos Proletarios)— van desfermar una autèntica revolució social executada per un exèrcit roig de 30.000 efectius que, sorgit de les valls mineres del Caudal i del Nalón, va assaltar i mig va destruir Oviedo. Per esclafar aquesta Comuna Asturiana va caldre enviar-hi l’Exèrcit d’Àfrica i sostenir dues setmanes d’enfrontaments ferotges, amb un balanç de quasi dos mil morts.
És aquí on les paraules del senyor Guerra —“en 1934 la República contestó muy bien”— resulten més sorprenents i escandaloses. ¿El muy bien es refereix només a la repressió a Catalunya, com si a Astúries no hagués passat res? ¿O la benedicció guerrista inclou tot el pack d’octubre de 1934? ¿Alfonso Guerra troba muy bien l’actuació de militars com Goded, Muñoz Grandes i Yagüe? ¿Troba muy bien les violacions de dones de miners, les execucions extrajudicials, les tortures en què es va il·lustrar l’oficial de la Guàrdia Civil Lisardo Doval? ¿Troba muy bien l’assassinat del periodista valencià Luis de Sirval a mans d’uns legionaris furiosos perquè investigava els seus excessos?
Ja sabíem quina era la sensibilitat ètica d’Alfonso Guerra, que com a vicepresident utilitzava avions oficials per anar a Roma a veure la seva amant, i quan va haver de deixar el govern per haver consentit les corrupteles dels germans va continuar gaudint d’un càrrec públic durant 23 anys més. Ara, a sobre, coneixem el seu sentit de la història: el pronunciament de Companys per la República Federal va ser gravíssim; l’aixecament del PSOE a favor de la revolució socialista estava justificat. Altrament, què feia Guerra cada any amb el puny alçat a la festa minera de Rodiezmo, hereva sentimental del 1934?