Ni l’odi ni la fractura ni el caos que voldrien

A Catalunya no hi ha ni odi, ni fractura social, ni caos. Els que ho diuen i ho repeteixen són els que ho estan intentant provocar, sense sortir-se’n. Són els que van enviar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a reprimir amb violència ciutadans indefensos que només volien votar, els que estan incentivant la fugida de bancs i empreses encara que generi inestabilitat econòmica, els que incendien l’ambient polític posant alts funcionaris a la presó, els que donen aire i toleren l’aparició al carrer de la violenta ultradreta feixista, els que han convertit els mitjans de comunicació estatals en una màquina de distorsió i criminalització de la Catalunya sobiranista...

I tot perquè no accepten que es pugui fer un referèndum pactat. Tot perquè es veu que la unitat d’Espanya és sagrada i, si cal, es manté a costa de destrossar la societat catalana, la seva economia, les seves institucions, d’intentar crear-hi un conflicte que mai no ha existit, com mai no hi ha hagut la guerra de llengües que porten anys i panys promovent sense èxit. Hi ha milers d’independentistes castellanoparlants. També hi ha molts unionistes catalanoparlants. Però no volen que ens parlem, i encara menys que ens comptem, que votem. Volen que ens odiem. Aznar ja ho va dir: “Abans es trencarà Catalunya”. A fe que ho estant intentant.

Malgrat tot el que hem viscut i estem vivint aquestes setmanes, a Catalunya no hi ha cap clima d’odi ni hi ha fractura, per molt que un dia sí l’altre també ho proclamin els titulars de la Premsa Nacional (no ho confonguem amb Policia Nacional), que inventen una realitat desitjada. És a dir, que menteixen. Caos? Sisplau! La realitat és que és i serà molt difícil trencar el tarannà convivencial de la societat catalana, amb la seva arrelada no-violència, amb la seva hipersensibilitat democràtica i la seva diversitat i tolerància. No se’n sortiran.

Si veig una manifestació espanyolista, m’empasso el mal rotllo que em produeix: a mi em recorda altres èpoques, però m’aguanto. Tenen tot el dret d’expressar-se, només faltaria: això sí, em sembla curiós que el seu seny consisteixi a tenir com a crit de guerra “ Puigdemont, a prisión ” i em sembla lamentable i significatiu que sempre acabin amb incidents violents. En tot cas, l’endemà tots convivim educadament al mercat, al teatre, al metro, a la feina. Fa temps que hem après a respectar la diferència. Als balcons hi ha convivència de banderes. La gent ni s’insulta ni es gira la cara pel carrer.

Ara, esclar, tots estem més polititzats i implicats que mai. ¿No és precisament el que reclamàvem fa uns anys? Quan regnava la desafecció, cap a l’Espanya aliena a les peticions de Catalunya, però també cap a la política en general, cap a la corrupció, aspiràvem a més participació. Doncs ara som molts els que participem i discrepem i sortim al carrer. L’independentisme, tan massiu i pulcre, tan estètic. I l’espanyolisme, ara desvetllat, fent esforços per contenir la bèstia franquista que mai s’ha tret de sobre, que crema estelades i agredeix ciutadans. L’espanyolisme té un problema greu. Però ningú li nega el dret a existir, tot i que en un país menys autoindulgent amb el seu passat més negre la ultradreta explícitament feixista estaria prohibida.

Ara vindran setmanes encara més complicades. Caldrà no caure en provocacions. Catalunya haurà de superar una nova prova. El sobiranisme serà acorralat, l’Estat el voldrà humiliar, i la resposta de nou haurà de ser exemplar: que el món vegi on és la intolerància, quina estranya llei gasta Madrid. Serà dur. Voldran imposar-se per la força, i de passada inocular-nos l’odi, la fractura i el caos. Doncs no. Com sempre, la resposta haurà de ser ferma i serena. Aquesta és la nostra força, la nostra dignitat.