Una estratègia mundial per sortir de la pandèmia

Potser el món que surti de la pandèmia del coronavirus serà un cúmul de països bel·ligerants, més tancats i nacionalistes que abans. Però si no hi ha una col·laboració ràpida i eficaç d’abast planetari, és possible que el món no sigui capaç de superar amb èxit aquesta crisi. Ara com ara, predominen les respostes nacionalistes de mà dura. Al costat dels tocs de queda, els confinaments i les requises, els governs tanquen les fronteres i recorren a la retòrica bèl·lica per aixecar la moral de la ciutadania. Les cadenes de subministrament i el comerç de tot el món es veuen afectats pels confinaments, però també per la competència entre els països rics que es disputen el material sanitari. Aviat, però, els governs hauran de tornar a posar en marxa l’economia mundial. I per a això caldrà que funcioni la cooperació internacional en una sèrie d’àmbits d’importància crucial.

El primer element fonamental de l’estratègia per sortir d’aquesta situació són els tests massius (tant per a la infecció com per a la immunitat), amb l’objectiu que els que estiguin sans puguin tornar a treballar i els infectats rebin un tractament adequat. Per a això, però, els països han de rebre els tests i equips de protecció que necessiten, així com respiradors i accés a nous tractaments.

La cooperació internacional és vital per possibilitar els tests i tractaments massius. Un dels principals proveïdors dels hisops amb què es prenen les mostres nasofaríngiques, Copan, té la seva seu al nord d’Itàlia. La majoria de reactius amb què s’extreu l’ARN (àcid ribonucleic) del virus de les cèl·lules recollides els produeix Qiagen, una empresa alemanya amb una complexa cadena mundial de subministrament. I aproximadament la meitat dels respiradors dels Estats Units els fabriquen empreses estrangeres; una tercera part provenen d’Europa. I tot i amb això, mentre els governadors dels diferents estats dels EUA competeixen per aconseguir uns respiradors que escassegen, hi ha governs europeus que en prohibeixen l'exportació. I un ministre britànic ha dit que el fet que no puguin aconseguir els reactius que necessiten està endarrerint la realització de tests.

La solució és reforçar, amb la màxima eficàcia possible, la cooperació en matèria de producció i distribució mitjançant les cadenes mundials de subministrament, i posar en comú recursos i equipaments per anar-los assignant a un país o altre segons les necessitats de cada moment. La Xina, per exemple, ara dona respiradors als Estats Units i exporta màscares.

El segon component de l’estratègia de sortida són unes mesures eficaces de vigilància i control de la malaltia. És cert que molts països es resisteixen a una vigilància digital com l’aplicada a la Xina i Corea del Sud. Però el rastreig manual de contactes és massa lent i, per tant, és difícil dissenyar una estratègia de sortida que no inclogui aquesta mena d’aplicacions informàtiques.

En efecte, un nou estudi elaborat per investigadors de la Universitat d’Oxford fa pensar que les aplicacions de rastreig poden servir per rebaixar els índexs d’infecció, encara que només les adopti el 60% de la població. Així doncs, les societats occidentals han de prendre nota dels èxits de la Xina i Corea del Sud i valorar si pesa més el temor a donar més capacitat de control al govern o els perjudicis del confinament per a la ciutadania. Els països que encara dubten han de col·laborar en aquest sentit per adaptar ben aviat les eines de vigilància a la necessitat de protegir els drets civils. Això requerirà un control transparent, uns principis inequívocs d’equitat (com ara igualtat d’accés i de tractament), una estricta protecció de dades i revisions dels algoritmes aplicats.

En tercer lloc, perquè aquesta estratègia global de sortida tingui més èxit cal una vacuna eficaç. Per sort, la col·laboració científica internacional avança cada vegada més de pressa per desenvolupar aquesta vacuna. A la Xina, els Estats Units i Europa, els investigadors comparteixen seqüències de genomes virals, mentre que els metges de la Universitat de Harvard, l’Hospital Xijing de Xian i el nord d'Itàlia estan estudiant tractaments. Alhora, els viròlegs més destacats comparteixen els seus descobriments en videoconferències de l'Organització Mundial de la Salut i els publiquen en arxius en línia, com ara medRxiv i bioRxiv.

També farà falta la col·laboració internacional per garantir que la vacuna es desplegui a tot el món. Aquests últims dies, les autoritats xineses han informat de nous casos de covid-19 “importats” d'altres països, mentre que a Europa i l'Amèrica del Nord alguns experts ja preveuen una segona onada del virus. En aquest cas la història ens pot resultar instructiva. Tot i que, gràcies a les vacunacions, a finals dels anys quaranta la majoria d’estats rics havien eliminat unilateralment la verola, la malaltia tornava a introduir-se al país travessant les fronteres. Va caldre una iniciativa d’abast planetari promoguda per l’OMS per erradicar la verola de tot el món el 1978.

Necessitem, a més, un sistema d’alerta precoç que detecti l’aparició de virus nous o mutats. Tal com ha demostrat Corea del Sud, una alerta precoç de covid-19 permet al govern reaccionar de pressa, redoblant les proves i animant tota la ciutadania a col·laborar en les mesures de rastreig de contactes i contenció. D’aquesta manera, es redueixen els costos econòmics i socials del brot.

Ara bé, perquè hi hagi una alerta precoç, cal que els governs notifiquin les noves infeccions així que les descobreixin, i això pot ser delicat. Per tant, els països han de tenir la seguretat que comunicar l’aparició de brots de malalties no els exposarà a càstigs immediats en forma d’innecessàries restriccions comercials i de viatge, i també han de saber que aquestes mesures s’introduiran conjuntament.

Aquesta lliçó ja l’hauríem d’haver après arran de les epidèmies de SARS i Ebola d’aquestes dues últimes dècades. Les restriccions comercials i de viatge imposades per 40 països van impedir la notificació de brots d’Ebola, i això va dificultar que hi hagués una resposta d’abast mundial. Igualment, l'experiència de la Xina amb la SARS potser va influir en els seu dirigents i els va fer més reticents a notificar al món exterior el brot del covid-19. Quan ho van fer, molts països van tancar les fronteres contradient les indicacions de l'OMS. El dia que aquesta crisi s’hagi acabat, els governs hauran de reforçar el sistema d’alerta precoç, amb el benentès que hi haurà una reciprocitat basada en la col·laboració.

Finalment, com més ràpides i eficaces siguin les mesures per contenir la propagació del virus als països més pobres i poblats del món, més capaços serem de protegir tothom. Per a això fan falta unes inversions urgents en prevenció que també depenen de la cooperació; per exemple, a través dels Centres per al Control i Prevenció de Malalties de l’Àfrica, els fons d’emergència del Fons Monetari Internacional (que de moment han demanat més de 90 països) i el suport sanitari d’emergència del Banc Mundial.

La pandèmia del covid-19 és una amenaça sense precedents per a la salut pública i l’economia mundial. Només deixant de banda la retòrica i les polítiques nacionalistes i reforçant la cooperació internacional, seran capaços els governs de protegir el poble que, segons diuen, representen.

Rajaie Batniji, cofundador de Collective Health, és coautor d'aquest article

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright Project Syndicate