Neymar o l’especulació financera
El traspàs de Neymar al PSG és una d’aquelles operacions desorbitades que acostumen a marcar els canvis d’època o de tendència. Em recorda la compra de la torre HSBC a Londres per part de Metrovacesa per 1.100 milions de lliures el 2007, just abans que esclatés la bombolla immobiliària que ensorraria l’empresa catalana i donaria lloc a una crisi que ha durat 10 anys.
Però que el PSG o els seus propietaris qatarians s’arruïnin m’importa ben poc: el que sí que m’importa, i molt, és el que aquest traspàs significa. Primer, acaba de confirmar que el futbol ja no és un esport sinó un negoci que acapara fins i tot la portada del Financial Times, i, encara més trist, confirma que no és un negoci convencional que ens aporti el mateix que altres sectors productius, com el turisme, la recerca o els serveis -llocs de treball i millora de les condicions de vida-. No, el futbol no s’ha convertit en un sector productiu sinó especulatiu, ja que els seus beneficis no es comparteixen entre la societat, sinó que queden en mans de quatre propietaris i reis mediàtics.
Els 222 milions que el PSG ha pagat al Barça, més del doble que l’anterior rècord (el fitxatge de Pogba pel Manchester United l’any passat), són un clar exemple d’especulació. Els preus normalment pugen en proporcions més petites i constants. Però quan un preu es dobla en tan sols un any, els ecos de l’especulació sonen per tot arreu -i ja sabem com acaben.
La desproporció és sens dubte una de les característiques de l’especulació, i el fitxatge de Neymar és francament desproporcionat. Per exemple, amb 222 milions es podrien contractar fins a 8.382 mestres de primària, tenint en compte que un mestre jove cobra uns 26.400 euros a l’any. Això suposaria incrementar el nombre de mestres a Catalunya en gairebé un 20% (les darreres dades diuen que tenim uns 45.000 mestres). S’imaginen? Com pot un jugador de futbol valdre el mateix que un 20% més de mestres d’un país com el nostre?
No vull entrar en si Neymar pot guanyar Lligues i Champions per si mateix, com Messi. Encara no ho ha fet. Però el sou desorbitat que cobrarà al PSG i l’igualment incomparable pressupost del club francès reflecteixen la nostra trista realitat: que les diferències entre rics i pobres s’estan fent més i més grans. La mateixa tendència que fa que els clubs que arriben a les semifinals de la Champions siguin sempre els mateixos, els rics, fa pensar en la reducció de títols als aparadors de les llibreries: la inversió i els esforços cada vegada se centren en menys objectius per tal de maximitzar la distribució i, esclar, el consum. El mateix passa en la societat: aquesta setmana s’ha publicat a Anglaterra que un treballador anglès ha de treballar 159 anys per guanyar el que un alt directiu guanya en un any. Aquesta disparitat no fa més que crear conflicte, per no parlar d’injustícia, la qual cosa té elevats costos socials: no és cap coincidència que el vot populista que ha posat Trump a la Casa Blanca o que ha tret Anglaterra de la UE s’hagi donat en dos països amb grans disparitats socials. A Europa, més homogènia socialment, el vot populista ha fracassat.
Els equips de futbol no són gaire diferents de les societats. També estan formats per persones. I si en una comunitat les gran diferències causen tensions i enveges, el mateix passa en un equip esportiu. Ja ho vam veure amb el pla de “ Zidanes y Pavones ” del Reial Madrid dels galàctics, fa uns anys: eliminar la classe mitjana no va funcionar, perquè la realitat és que són els humils pencaires els qui sempre acaben fent la feina i paguen els seus impostos, i a sobre, sense queixar-se. Els altres ja ho veiem: van i venen. Però la realitat, desafortunadament per a l’esport i per a les classes mitjanes, és que l’atenció i els diners se’ls estan emportant les superestrelles, que són les que venen samarretes -precisament el que volen els clubs i, sobretot, els seus propietaris.
Però potser aquesta història tan trista té un final feliç. El consumidor final sempre acaba votant, i jo començo a veure signes d’esperança: els anglesos s’ho han passat pipa aquestes darreres dues setmanes amb la selecció femenina de futbol, que va arribar aquesta setmana a les semifinals dels campionats europeus a Holanda. Malgrat perdre contra les holandeses, les angleses han sortir com les grans triomfadores, i amb tot el país al darrere: la gent veia incrèdula com les futbolistes es menjaven la gespa per defensar el seu país, per atacar en condicions, per ajudar una companya. Els anglesos ja ni s’enrecorden de quan va ser la darrera vegada que van veure aquest esperit i actitud en la selecció masculina nacional. Per això les joves futbolistes s’han convertit en les noves heroïnes nacionals i han fet quedar en evidència la barra i la insolència de les grans estrelles masculines, a qui ara veuen com a consentits.
En el fons, i des de l’època dels romans, l’esport sempre ha estat una manera de donar i formar confiança en un mateix, és la gran clau: el circ romà tenia tant d’èxit perquè la diferència entre els espectadors i els gladiadors no era tan gran, i les fites dels lluitadors feien que el públic cregués que amb esforç ells també podien ser herois, competir, millorar. Dos mil anys després, l’esport professional està tan desorbitat que ningú podrà mai cobrar tant com Neymar. Els anglesos, de moment, ja disfruten molt més de veure i donar suport a les seves esforçades futbolistes, molt més humils i humanes. Models esportius i no comercials: vet aquí el que el públic realment valora. Algun dia el PSG ho entendrà.
