Next Generation en mans dels Past Generation?
Pel meu gust, s’ha parlat poc de la influència que ha tingut la Unió Europea (UE) en l’afer dels indults. Per accedir als fons Next Generation s’ha exigit als països l’execució de determinades reformes. Una oportunitat històrica per a un país com el nostre, on el populisme guia les accions de govern. Sense exigència exterior, aquí, de reformes, no n’hi hauria mai. Com s’explica, si no, que accions com ara la reestructuració de les pensions, o del sistema d’ocupació, etc. s’hagin posat sobre la taula amb tanta diligència? I les possibilitats d’acord entre els agents socials és elevadíssima. El risc de ser acusat de posar impediments a l’arribada d’ajuts és alt. No em sembla fora de lloc, doncs, pensar que la UE hagi també exigit reformes en àrees sensibles que no es poden explicitar. Calmar els ànims i desmuntar un poder judicial manipulat per hereus de feixistes -pregaria deixar de fer servir l’eufemisme “franquista”- no és tasca fàcil. I en el tema dels nostres presos polítics sembla versemblant que els socis europeus -sobretot Alemanya, vista la sentència de Schleswig-Holstein- li hagin dit a Pedro Sánchez alguna cosa com ara: “Estem farts que a Espanya li donin puntades de peu al nostre cul!”
Les darreres setmanes han estat intenses, amb un protagonisme important de Catalunya. La celebració de les jornades organitzades pel Cercle d’Economia han estat una peça remarcable. Sempre m’he manifestat contrari a les trobades d’aquesta guisa. Són d’una gran vacuïtat. Hi assisteix gent que està encantada de conèixer-se a si mateixa i a la qual li entusiasma sortir a la foto dels diaris espanyols, sobretot dels que s’editen a Barcelona. Sembla, però, que enguany la cosa ha estat una mica diferent, i ens n’hem de felicitar. Tant de bo fos l’inici d’un recanvi generacional en les formes i en el fons. Cal desplaçar les generacions catalanes que han viscut a l’ombra de la Transició i que van néixer esbravades pel que fa als interessos col·lectius del país.
Va ser un encert premiar el senyor Draghi a les jornades del Cercle. Itàlia té moltes diferències substancials amb la resta de països mediterranis europeus. Molts espanyols, massa catalans, es reconforten intentant arrambar Itàlia a la nostra absurda i enterbolidora manera de fer. “Som gairebé iguals!”, se sent a dir. Quina bestiesa! Ha resultat alliçonador convidar Draghi i posar-lo al costat de Sánchez. Perquè els italians, sobretot els del nord, mantenen una profunda diferència amb els hispans: quan convé treuen del garatge el Ferrari -o el Maserati, o el Lamborghini, tant se val-. Repassin els elements del govern Draghi, inclòs el responsable d’implementar els ajuts NextGen, i observaran que de similars en som ben poc.
A aquestes jornades del Cercle d’Economia hi assisteixen molts dels que els mitjans anomenen "l’empresariat" -denominació que sempre m’ha causat una certa estupefacció-. Altres diran que els assistents eren les elits. Què volen que els digui? Quan contemplo allò que el país considera elits em ve sempre al cap la frase que va deixar anar Josep Pla quan va visitar Aranjuez: és com Versalles però amb els mobles llogats. Només pot ser així que, durant aquestes jornades, hagi saltat algú queixós que la nostra classe política no sigui capaç de destil·lar cap Draghi. ¿Serà possible una mentalitat de vol gallinaci més a ran de terra? El senyor Draghi no és fill de la classe política italiana. És fill d’unes elits intel·lectuals i econòmiques que, precisament, desafien descaradament la seva classe política. Les elits econòmiques italianes s’arrepleguen al voltant de Confindustria, no pas en l’edifici manllevat del Foment del Treball que el papà estat espanyol ajuda a mantenir. Les elits econòmiques italianes no viuen d’estar subvencionades per l’estat i el regulador de torn. Més aviat triomfen gràcies a estar-ne allunyades.
Si bé la trobada del Cercle d’Economia va significar una evident, tímida però certa, glopada d’aire renovat, una setmana més tard es reunien al Liceu un grup de gent que, curiosament, i malgrat haver estat molts d’ells elegits, representen ben poc el nervi del país -cosa que diu molt del nostre sistema electoral-. Van assistir-hi acompanyats de les forces extractives que cobren de l’estat. Un selecte i asfixiant tap.
L’embranzida del Cercle -fet que no m’imaginava- hauria de ser aprofitada per les veritables forces productives del país. El premi al senyor Draghi amaga un missatge important. Els catalans hem d’entendre que si no escombrem les forces immobilistes que permanentment es posen el perfum de la renovació sense haver passat per la dutxa, no ens en sortirem. I no hi haurà NextGen que ens salvi.
Xavier Roig és enginyer i escriptor