Nevenka, tal com érem
Divendres s’estrena la pel·lícula Soy Nevenka, que recrea el cas del primer polític espanyol condemnat per assetjament sexual, l’exalcalde de Ponferrada Ismael Álvarez, que va perseguir obsessivament la regidora Nevenka Fernández.
El film és del tot recomanable, primer, per raons cinematogràfiques. La interpretació dels dos protagonistes, Urko Olazabal i Mireia Oriol, és extraordinària. L’actriu d’Argentona, de 28 anys, transmet tota la innocència d’una regidora novella, acabada de llicenciar en dret, i el procés d’anul·lació i paralització de la seva voluntat, amb depressió final, a causa de l’assetjament de l’alcalde. Un procés de degradació del qual va participant l’espectador sense presses, però amb un excel·lent ritme narratiu aconseguit per la directora Icíar Bollaín.
I la segona raó som nosaltres, la societat. Allò va passar el 2001. El delicte d’assetjament sexual tot just acabava d’entrar al Codi Penal. La regidora es va haver de sentir dir de "puta" en amunt, amb menció especial per al fiscal que li negava la condició de víctima perquè era una noia que tenia estudis amb la frase: “Vostè no és la típica empleada d'Hipercor a qui li toquen el cul i ha d'aguantar-se perquè és el pa dels seus fills”. Això el fiscal. La maquinària psicològica que porta a la destrucció de la personalitat d’un ésser humà està perfectament retratada, i estaria bé que ho veiessin nois i noies. El masclisme també està ben perfilat. Que fos de dretes incomodava les esquerres. I el més dur és el final: Nevenka Fernández va guanyar el cas, però per poder refer la seva vida va haver de marxar d’Espanya perquè aquí li tancaven les portes.
