Nevenka i el mirall retrovisor
Netflix acaba d’estrenar Nevenka, la minisèrie documental que relata el primer cas a Espanya de denúncia d’una dona a un polític per abusos sexuals i de poder. Ara fa just vint anys, la regidora de l’Ajuntament de Ponferrada Nevenka Fernández va demandar l’alcalde Ismael Álvarez per haver-la assetjat sexualment. Eren temps de majories absolutes del PP, en un entorn social molt conservador i una època en què les dones eren percebudes com les instigadores del desig sexual irrefrenable dels homes.
El drama reprodueix els patrons de tantes històries que hem conegut arran del MeToo. I com és habitual, el relat documental present ens obliga a constatar amb horror el passat. La roda de premsa de Nevenka per explicar els fets aquell 2001 sembla un judici a una dona culpable, i les mostres de suport a l’alcalde a les portes de l’ajuntament són gairebé una execució pública. Les imatges fan feredat i, si no fos perquè les recordem perfectament, podrien fer la sensació d’una ucronia. Des de l’òptica actual poden semblar una història impossible. I podeu fer la prova: si teniu un o una adolescent al voltant, agafeu el primer episodi i mostreu-li les imatges de la concentració de ciutadans amb pancartes a favor de l’alcalde, corejant el seu nom i insultant Nevenka. La primera reacció serà la d’incredulitat, i la següent d’espant i perplexitat al confirmar que son certes. Per a les generacions més joves aquestes imatges d’arxiu són el món al revés, una mena de deformació social incomprensible.
El gran mèrit periodístic de la producció és comptar amb el testimoni directe de Nevenka, especialment perquè la protagonista va decidir desaparèixer i fer la seva vida a l’estranger després d’aquella vivència traumàtica. Ella només era una dona sensata que es va veure obligada a fugir. Vist només el primer capítol, el documental utilitza recursos eficaços per reproduir aquells temps sòrdids. Torna als espais on es van produir les situacions d’assetjament i els observa des de la buidor i el silenci, cosa que transmet la soledat i desprotecció de la víctima en llocs que ara provoquen angoixa. El guió reconstrueix molt bé l’entorn social que envoltava l’assetjador i, per tant, dibuixa amb precisió els obstacles amb què es va trobar Nevenka. Les imatges d’arxiu estan molt ben utilitzades perquè, més enllà d’il·lustrar el passat, permeten interpretar i entreveure detalls subtils importants en aquelles escenes.
La recurrent metàfora visual del peix de colors atacat pels peixos negres és sobrera. I potser a nivell de realització i fotografia s’accentua massa el llenguatge audiovisual propi dels thrillers de terror. S’entén que es vol reproduir la por de la víctima però, d’altra banda, això reforça i potencia un missatge de pànic un punt groc que potser pesa massa sobre la figura actual de Nevenka. Amb tot, la sèrie aconsegueix el seu propòsit essencial: ens posa un mirall retrovisor per recordar-nos el masclisme del qual venim i les seqüeles que encara n’estem patint.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió.